Tres anys ja

S’han complet aquest dies els tres anys de l’esclat de la pandèmia de la Covid 19 i de la mesura més extrema que hàgim viscut la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, el confinament als domicilis per contenir i evitar l’expansió del virus.

Era un 14 de març, les coses anaven maldades, les xifres començaven a espantar i suposem que calien prendre mesures dràstica davant el desconegut, davant una crisi sanitària mundial, una alarma d’abast universal, un daltabaix de dimensions planetàries i a més ens va agafar amb la guàrdia baixa quan el nostre sistema sanitari patia (i encara pateix) les conseqüències de les enormes retallades que van tenir des de l’any 2010.

Davant el desconegut totes les respostes eren intuïtives, algunes van anar bé, altres eren innecessàries i algunes van decaure per inútils i, encara, altres van fallar i encara alguna ha durat i dura, la mascareta per exemple.

Vam veure i viure en ciutats fantasmagòriques, sense ningú al carrer només amb els serveis imprescindibles. Semblava ben bé que havíem entrat en un apocalipsi com havíem vist en tantes pel·lícules de ciència ficció.

Vam anar acceptant la situació, quin remei! Ens ho vam muntar de manera que resolíem les nostres necessitats bàsiques, vèiem accions solidàries, ens dèiem innocentment que tot aniria bé i també afirmàvem de manera intensa i potser de manera excessivament il·lusa que en sortiríem enfortits.

Fa angunia recordar les xifres que ens donaven cada dia i no es veia un final.

L’arribada de la vacuna, un dia dels Sants Innocents, després de forçar sortosament la màquina d’investigar untada, ara sí, de milions i milions d’euros,  va suposar un punt d’inflació i segurament també d’estat d’ànim, hi havia armes per combatre (Ah, el criticat llenguatge militar) el virus.

I vam tornar al carrer, primer en franges horàries i mantenint unes distàncies de seguretat, tapada la boca, el cor en un puny i aguantant la respiració, inventant-nos salutacions absurdes i estalviant-nos petons...

I van anar sortint amb un paper a la butxaca, el salconduit de la vacuna i el document de responsabilitat.

En conclusió documentats i vacunats vam poder tornar a la “nova normalitat” sense saber encara que era ni que és.

D’això ja fa tres anys que va començar i ara fa ben poc llegíem a la premsa, en pàgines interiors i en un breu, gairebé sense destacar, que Salut dona per acabada l'alerta sanitària per la covid

Tres anys després de l'estat d'alarma per la pandèmia, la comissió tècnica ha decidit desactivar la fase de prealerta del Procicat.

I seguíem amb satisfacció, no n’hi ha per menys, que el Conseller Balcells deia    “Han estat tres anys de pandèmia, amb diverses onades, que avui podríem donar per acabada, i entrem en una fase de normalitat”.

La Covid segueix existint però sembla que l’extensa vacunació i segurament la immunització amb la seva àmplia presència ha acabat doblegant-la.

I en aquesta superació els professionals hi tenen un paper important, per l’esforç i la dedicació que hi han esmerçat i en condicions, que no eren ni de lluny, les més adequades, perquè no sabíem a que s’enfrontaven però també a anys de retallades en el camp sanitari i quan calia respondre es van trobar sense els necessaris instruments vàlids.

Hem sortit de l’alerta sanitària i ja només ens recorden l’obligatorietat -que ben segur que ja quedarà- la mascareta als centres hospitalaris i de salut en general i residències.

Encara se’n veuen pel carrer i també en el transport públic malgrat la seva obligatorietat va decaure a principi del mes de febrer.

La pandèmia però ha canviat algunes del usos i costums de la nostra vida i encara queden moltes coses per escatir i raons per explicar de la resposta que es va donar en aquells moments.

Ha crescut la consciència de vulnerabilitat. Ens crèiem en aquest primer món que érem immunes a determinades situacions sanitàries i vet aquí que la globalització va fer bo aquell adagi de que "Si la Xina esternuda, el món es refreda".

Amb el pas del temps segurament sabrem si les generacions més joves, que van veure interrompudes la dinàmica educativa la llarg de mesos, tenen mancances de coneixements o amb el pas del temps ho han superat. Els experts assenyalen que es sabrà en el futur. Es parla, així mateix, de la salut mental i s’ha desvetllat que a partir de la pandèmia han sorgit molt més casos dels que habitualment es detectaven, o la mateixa agressivitat, sobretot entre els joves és una constatació evident. Un oci molt més nihilista, com si tot s’acabés en uns dies i calgués cremar-ho tot.

I també van treure algunes conclusions, van tenir clar que ja no hi havia certeses, que en un moment tot podia canviar i generalment a pitjor, i potser en la part positiva vam entendre que les relacions personals, que els nostres entorns, que la mateixa salut eren el més important.

Descobrir fragilitats, moltes i solidaritat també molta.

Però no sabem si la “nova normalitat” que tantes vegades ens van assenyalar serà capaç de preparar-nos per la propera.

Deien(m) que en sortiríem millor i més enfortit. Sincerament ho dubtem. No hem estat capaços d’entendre que cal resituar les prioritats, quins errors hem  de superar. El sistema sanitari segueix tocat, potser ja no hi ha l’emergència, però la qualitat del sistema ha baixat i això ho notem directament. Es deia tant que calia reforçar-lo, enfortir-lo, preparar-lo per qualsevol nova incidència. Però lamentablement no veu que això s’hagi portat a terme. Segur que estan plenament diagnosticats els errors que hi va haver i les mancances que vam patir. Seria doncs una prioritat posar en solfa el que es va aprendre de la situació excepcional. I fer-ho amb claredat, amb transparència. Sabem que tenim i on hem d’anar i el temps que trigarem. I per altra banda potser ens caldria una mica més d’humilitat i reconèixer que no tot es va fer bé, no dubtem de les intencions, però el que va passar, per exemple, a les residències de la gent gran avui, tres anys després encara està per investigar, i no cal trobar culpables, que possiblement n’hi hauria algun o alguna, sinó senzillament per qüestionar el que es va fer, qüestionar el mateix model existent i apostar per una nova manera d’afrontar els darrers anys de molta gent, carregada d’experiència, de vivència i plenament capaços encara de donar-nos alguna cosa. Els hi devem, els hi devem conèixer quines errades, quines mancances sistèmiques hi havia i conjurar-nos a que mai més pugui viure una situació tant dramàtica com la que vam viure a les residències .

Ara tres anys després, tenim la voluntat lògica de passar pàgina però no la podem passar fins que coneguem com podem fer front a una hipotètica nova situació d’extrema emergència.