Tibant la corda

La tensió en el món de la política és cada cop més evident. La proximitat quasi immediata d’unes eleccions municipals i autonòmiques, la menys “urgent” d’unes eleccions generals a l’estat i la propera presidència espanyola a la Unió Europea, fan que tothom, en aquests moments, estigui tibant de la corda per acostar-se el màxim al centre del tauler, és a dir, al poder.

Però potser farien bé de recordar la llei física de l’acció i reacció segons la qual, si apliquem una força d’un objecte, aquest reacciona fent-lo anar en el sentit que redueix els efectes de la mateixa. Dit en termes més planers, si empenyem un objecte, aquest tendeix a separar-se de nosaltres mentre que si el tibem cap a nosaltres, la seva tendència és a caure’ns al damunt.

Una llei física universal que, degudament entesa, ens mostra la paradoxa d’aquella cançó de Lluis Llach (L’estaca) que tots cantàvem quan vàrem començar a cantar mentre avançàvem cap a la democràcia. Perquè si fèiem realitat aquell desig d’estirar, uns cap aquí i altres cap allà, el resultat no podia ser cap altre que el manteniment de l’estaca allà on estava clavada. Com aquells arbres just plantats a les nostres avingudes que es mantenen verticals gràcies a la tibantor que pateixen des de tres o quatre tutors situats al seu voltant, mentre esperen que el tronc i les arrels siguin prou fortes per mantenir l’arbre tot sol. Independent.

Per això, potser hauríem de tenir més clar que, si volem fer caure un arbre gràcies a la nostra força posada en comú, el que no hem de fer és distribuir-nos al voltant de l’arbre i tibar d’ell en la direcció que ens abelleixi. Cert que, sovint, el que fem per aconseguir-ho és anar variant la nostra estratègia. Tibant-lo una estona en una direcció i modificant-la de tant en tant. Però això també té explicació. Es una estratègia per anar debilitant la força amb que l’arbre està implantat al terra amb les seves arrels. Fins que la força exercida en una direcció sigui capaç d’arrencar-lo o de trencar el tronc.

Si acceptem la bondat de l’exemple, hauríem de tenir clar que, si volem arrencar l’arbre de Catalunya, hauríem de ser capaços de treballar de forma organitzada. Sense que una acció es contraposi a una altra i el cansament final que les dues generen no serveixi per res.

Perquè, per posar només un exemple, si la nostra força a la Comunitat Europea tira de la causa catalana cap a Brussel·les fent que la visita de Clara Ponsati a Barcelona esdevingui un afer europeu que cridi l’atenció en aquest sentit, la del nostre govern tibant cap a l’aprovació de determinades lleis al Parlament de Madrid en pacte amb el PSOE de Sánchez o el seu govern de coalició podríem dir que “distreu” aquell objectiu, evidenciant la feblesa de les institucions comunitàries i la fatxenderia de les estatals, impedint una simple trobada de la comissió que investiga el cas d’espionatge del “Pegasus”, al·legant motius tècnics. Imagineu la cara d’un europeu que llegeix al seu diari de capçalera, en una mateixa pàgina, la detenció de l’ex-consellera eurodiputada i la suspensió d’aquesta reunió. Trobaríeu estrany que ens posés, en l’arc polític de les nacions europees, al costat d’Hongria i que comencés a tremolar recordant que Espanya és la propera presidència de torn de la Unió Europea?.

Insisteixo en l’exemple dels arbres i les estaques. Acostar-se al centre del poder (a l’arbre) no ha de ser mai fet a partir d’estirar d’ell. Perquè, si un dia els altres deixen de tibar o canvien la direcció, qui ho pagarà serà l’arbre. Com quan un arbre crescut en un ambient tranquil o equilibrat, pateix sobtadament un huracà que concentra tota la seva força en un sol sentit.

Altra cosa és voler “arrencar” l’arbre. Aleshores, sembla clar que cal una estratègia. Debilitar-lo a base d’intentar tombar-lo en un sentit una estona, després en una altra i anar fent fins que, quan l’arrelament minvi prou, sorprendre’l tot estirant cap amunt.

I jo pregunto: No es això el que estan fent des de Madrid?. No tiren, avui cap a A, demà cap a B i passat demà cap a C, debilitant la nostra implantació en el territori físic i emocional de Catalunya?    

Tibem la corda. Però tibem-la bé.