El llibreter Mendel i altres relats

Enric Balaguer Pascual, professor de literatura de la Universitat d’Alacant i escriptor de nombrosos assaigs i un dietari premiat, acaba de publicar un llibre de creació literària: El llibreter Mendel i altres relats (Editorial Neopàtria).

«He començat a escriure relats després de la mort de la meua mare», escriu la veu dels narrador d’El llibreter Mendel i altres relats. Hi ha un abans i un després, de la mort de la mare, ja que és la mare qui ens connecta amb la vida i la representa. Amb la mort de la mare –la del pare és una altra cosa-, a més d’experimentar un sentiment de vulnerabilitat i de dolor per la pèrdua, com diu la cita d’Irvin D. Yalom amb què Balaguer encapçala el llibre, «hem d’enfrontar-nos amb la pròpia mort». Dit de manera senzilla: ‘això’ va de debò i ja no ens podem fer més l’orni. Amb la consciència de la mort certa, ens fem més responsables de la nostra existència. És en aquest moment en què es produeixen canvis perquè esdevenim més clarividents amb el sentit de la vida i la seva finitud i, per tant, de la seva oportunitat i valor.

El llibreter Mendel i altres relats respon a una escriptura en la qual hi llegim la veu interposada del narrador que mostra l’univers personal de l’autor que dona protagonisme a personatges del seu entorn, sobretot rural (la Vall de Guadalest que l’escriptor anomena Brell). En aquests relats d’escriptura molt visual, tant que podem imaginar els protagonistes en la seva carnadura tan física com psíquica, l’escriptor va desgranant els seus problemes –la vida sempre en porta!-, i la manera com els encaren en un espai entre bucòlic i una mica salvatge amb les seves epifanies i amenaces a parts iguals.

Entre l’esplet en el qual llegim les històries de la Xamana, Jaume Mut, Sara, Cristian, la seva tia, a qui com a Mercè Rodoreda li agraden les flors, el veí escalador, la gosseta Perleta, que fa tanta companyia al seu amo, la dona del brigada, el budisme i les seves virtuts, i el pakistanès Asghar i la seva esposa Marisa, llegim els relats en els quals l’autor fa un homenatge a escriptors admirats com Josep Palau i Fabre, el poeta-Alquimista, Amos Oz, Carl Gustav Jung –relat que ha agradat especialment a aquesta comentarista- i Stefan Zweig, autor del trist i dramàtic conte El llibreter Mendel, que dona títol al conjunt dels relats, en els quals l’autor segueix la via, tan conscient com instintiva, que un dia als seus alumnes ens havia recomanat Ramon Cotrina, el nostre professor de literatura: «Que els vostres escrits continguin més que una història: que continguin elements per a meditar, reflexionar, adquirir raonament i sensibilitat...»

L’escriptura d’Enric Balaguer és curulla d’aquests elements que eleven l’anècdota a categoria, també mercès a la incorporació als textos de cites que orienten i falquen el sentit últim del seu llibre, com aquesta d’Stefan Zweig, extreta del conte El llibreter Mendel: «Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè, i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit». Escriure sota aquesta inspiració, doncs, després de la mort de la mare perquè res del que hem viscut i vivim individualment i col·lectivament no es perdi, ens ve a dir Enric Balaguer Pascual.