Rius paral·lels

La novel·la Rius paral·lels (L’Albí), de Jordi Estrada (Manresa, 1958), va ser publicada l’any 2010. Dos anys després, l’any 2012, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Amat-Piniella. Ara acaba de publicar-se la segona edició que s’acompanya d’un extens epíleg de Joaquim Noguero.

Som davant d’una novel·la que té com a protagonista el poeta Màrius Torres. No es tracta d’una biografia: és una recreació de la vida concentrada en la darrera etapa del malaguanyat poeta lleidatà mort de tuberculosi al sanatori de Puig d’Olena. Des de la primera pàgina, el lector es troba immers en una tensió emotiva i en una atmosfera, plena de llums i ombres, del dia anterior a la seva mort, seguida de l’endemà i del tercer dia després del decés: tres capítols als quals cal afegir-ne un quart en la lectura d’un suposat diari escrit en el temps que Màrius Torres va romandre al sanatori i que coincideix, com rius paral·lels de dolor i mort, amb el temps de la sagnant i destructiva guerra civil i els primers temps, no menys cruels, de la postguerra.

Aquests rius paral·lels no són, però, els únics que poblen una narració escrita des d’una maduresa literària, per la qual cosa cal celebrar aquesta nova edició que posa a les mans del públic lector actual una obra elaborada amb gran alè poètic, qualitat que convida a una lectura plaent, també quant a estètica, d’aquesta ficció lírica.

Un sanatori per a pacients tuberculosos és un espai tancat que condiciona la vida dels seus estadants malalts i els qui en tenen cura. En el transcurs d’aquesta vida monòtona, que té, però, els seus rituals, tot esdeveniment, ja sigui extern o intern, es multiplica en les seves sensacions i percepcions mínimes. Vida i mort, els extrems de tota existència humana, conviuen amb la malaltia misteriosa per a la qual en aquests anys encara no hi havia remei: no tots els qui entraven en un sanatori antituberculós en sortien curats.

L’acció de Rius paral·lels transcorre en els últims dies de l’any 1942: el poeta va morir el dia 29 de desembre. Màrius Torres va viure set anys al sanatori: hi havia entrat el desembre de 1935. En la ficció, aquest temps és evocat en instants, fulguracions en la memòria dels personatges inspirats en persones reals, com el metge en cap del sanatori, el doctor Ribas, a la novel·la el doctor Obac, la jove Mercè –Mercè Figueras, la Mahalta dels famosos poemes escrits per Torres l’any 1937-, així com la gerent del sanatori, Maria Planas, a la novel·la Maria Vall. D’altres personatges són fruit d’una vigorosa imaginació que amb talent narratiu per part de l’autor agafen versemblança i carnadura, sobretot en els seus caràcters. Personatges reals i imaginaris, doncs, que són, ells també, com rius paral·lels que conviuen però que no poden convergir: la malaltia infecciosa els acosta tant com els allunya, no poden fer més plans que els que caben en un dia. D’aquí ve que una jornada de festa ho sigui de manera doble i una conversa íntima entre dos amics, o dos enamorats, constitueixi tota una vida. Màrius Torres i Mercè Figueras no van poder ser una parella convencional: la terrible malaltia els va abocar a viure una amistat amorosa de molta intensitat, això sí, com es desprèn dels poemes de Màrius Torres i que queda ben reflectida en el relat de Jordi Estrada.

Amb un llenguatge riquíssim, i a través d’una immersió en la psicologia profunda dels personatges que poblen Rius paral·lels, Jordi Estrada ha construït una narració de gran calat, que, pel seu nivell filosòfic, en algun moment pot recordar La muntanya màgica, de Thomas Mann, i també, salvant les diferències, ja que un balneari no és un sanatori, la meditació metafísica que hem llegit a Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors.

Rius paral·lels, de Jordi Estrada, es constitueix en una obra on s’exalta la llum de la vida i la flor del pensament, un relat on l’amor i l’amistat van de bracet amb l’esperança en què mai no serem oblidats –la memòria és un acte d’amor- per aquells que hem i ens han estimat. I això sense oblidar el poder de l’art que eleva l’ànima fins allà on no sabem. «A Rius paral·lels hi ha molta memòria d’una època i d’un home, que, en molts sentits, la va transcendir», escriu Joaquim Noguero al seu epíleg. Màrius Torres, el protagonista de Rius paral·lels, és aquest home de qualitat espiritual excepcional que, en els seus versos, parlava tant de l’amor com de la mort, amb tanta serenitat i dolcesa.