Periodistes a l’escola

Els graduats en periodisme -previ màster en educació- podran impartir classes de llengua i literatura als centres privats i concertats a partir del proper curs. Una mesura que té aquella aparença de seny executiu amb fons d’absurditat tan pròpia de la política educativa. Perquè, efectivament, davant la manca de vocacions filològiques, qui millor que un periodista per ensenyar llengües? No imposarem la filologia catalana als joves -molt estalinista- ni molt menys els atraurem amb salaris molt més elevats -les normes del capitalisme són només per quan donen beneficis als grans. No, res d’això, habilitem periodistes, ja que són, d’alguna manera, la branca més competencial de la matèria. Al cap i a la fi, s’hi guanyen la vida, no?

Però posem-nos en un cas extrem. Imaginem en Sulpici Hill Lletrat; acaba de graduar-se en periodisme. No va aprovar mai llengua catalana quan estava a l’ESO; tot i això, li van donar preceptivament el títol de graduat en secundària i el nivell C1 de català que l’acompanya. Ben content, en Sulpici es matriculà en un batxillerat social. No va triar cap literatura sinó que va optar per temes més econòmics i socials. Tampoc va aprovar cap examen de català en els dos anys d’estudis, de fet, va obtenir el títol amb la matèria suspesa. No obstant això, amb el títol a la butxaca i les PAU aprovades va matricular-se de periodisme, un grau en què la llengua catalana -com la castellana- era una optativa de sis crèdits sobre un total de dos-cents cinquanta. Optativa! No s’hi va apuntar, lògicament, ja sabia quines eren les seves mancances. Doncs bé, en Sulpici -com que la professió periodística no està per llençar coets- s’ha apuntat al màster d’educació. Cap problema més enllà de l’econòmic. Una sèrie allargassada de classes i discursos edulcorats sobre innovacions, competències i burocràcia amanida amb unes pràctiques i ja ho tenim. Al setembre acceptarà una feina de professor en una escola de secundària i, a partir de llavors, serà l’encarregat de transmetre tot aquest devessall de sapiència a grups de trenta alumnes d’origens diversos i amb problemàtiques individuals galdoses. Què pot sortir malament?

Ei, que no tots els periodistes són com el senyor Hill Lletrat, ja ho sabem. El problema és que si escrius com en Ramon Besa, no te’n vas a fer classes. El problema és que la formació de base no garanteix ni de lluny un nivell de competència prou alt com per a ser un transmissor de coneixements. (Ah! que no es tracta d’això, oi? Ja callo) El problema és que si tot això que estic dient no ho sabessin, el grau en periodisme et permetria ensenyar a la pública i no, no es permet, a la xarxa pública només volen filòlegs.