Explicacions? De qué?

Una reportera li va preguntar si donaria explicacions i vostè, com a bon Borbó que és, educat des dels seus avantpassats en la més estricta monarquia absoluta, va fer l’únic que sap fer. Practicar la prepotència. Aquella que, el dia que sortia del Clínic després de la caiguda a Botswana, va aparcar per uns moments per dir allò tan celebrat de: “Lo siento, no volverá a ocurrir”.

Ha plogut molt des d’aquella situació en què, si no recordo malament, fins i tot va tornar enrere per poder pronunciar la frase davant una càmera. Un gest que molts vàrem interpretar com una rectificació de la seva idea inicial de fotre al camp sense dir res. O ho vàrem voler interpretar, influïts per la cantarella dels que us feien la farina plana repetint contínuament que la democràcia que teníem era el fruit de la vostra valentia i compromís. Necessitàvem creure que ningú ens havia aixecat la camisa. Que la democràcia que havíem construït era la millor possible, i vos el seu rector.

Per sort, hores d’ara hem superat bastant aquell complex, i ja ens atrevim a fer-nos les preguntes a la cara. I el cert és que les respostes ens reafirmen en la suposició que tota la transició fou una conxorxa per harmonitzar i no perjudicar els interessos de les parts afectades, inclosa la vostra. Una conxorxa necessària que va asseure a tots els bàndols -inclòs el vostre- a la taula virtual de la negociació. I que, per posar un exemple versemblant, si vàrem acabar tenint una monarquia fou a canvi de la llibertat sindical.

Per això, ara que gràcies a testimonis i investigacions, anem sabent coses reals d’aquella idealitzada transició, ens agradaria poder conèixer el vostre testimoni en tant que únic actor present en totes les escenes de l’obra. I sovint en papers rellevants com el que deuríeu interpretar la nit del 23 de febrer, mentre RTVE emetia una pel·lícula de pirates de Bob Hope, tot esperant la vostra compareixença, que es va produir, i la del encara no identificat fefaentment “elefant blanc”. Per poder saber si en aquell cas -i en tots els que han seguit fins arribar a la vostra estada a Abu-Dabi- les informacions que ens donen son fiables o son part d’un guió que es va modificant segons convingui. Ja estem farts de versions interposades. I, a més, com a demòcrates que som, volem que qualsevol acusat -vos inclòs- tingui dret (i perquè no obligació?) d’explicar la seva versió sota la seva responsabilitat.

A més, deixeu-me dir-vos que de precedents no en manquen. El vostre pare, Don Joan de Borbó, ja va evidenciar aquesta calculada ambigüitat borbònica que vos sembleu mantenir, quan el 1947, acabada la guerra civil espanyola i manant Franco, es va mostrar interessat en restaurar la monarquia com a Joan III aprofitant l’aïllament internacional del règim franquista, l’hostilitat cap a Franco del Duc d’Alba i els generals Kindelan i Aranda, i la disponibilitat del socialista Indalecio Prieto a recolzar-lo tot negociant amb el seu conseller José Maria Gil Robles.

Però mentre, vist això, tots creien que la caiguda de Franco no era un somni impossible, el vostre pare es reunia en secret amb ell, el 25 d’agost de 1948 i a alta mar de la costa basca, per acordar que vos comencéssiu els vostres estudis a Espanya sota la seva tutela i ja com a Joan Carles, deixant així la porta oberta a què, en base a la just aprovada Llei de Successió que permetia anomenar un successor a títol de rei, vos poguéssiu arribar al tron i el vostre pare no us veies convertit en el Joan III que ell es considerava.

Entengueu doncs que, amb aquests antecedents, molts ciutadans -jo el primer- tinguem ganes de conèixer la veritat. O si més no, la vostra versió de tot plegat. Perquè, pel que sembla, el sistema que vos heu perpetuat aquests darrers 50 anys, no sembla ser hores d’ara qüestionat per ningú. I ja no per canviar-lo. Ni tan sols per adequar-lo al món en què vivim i que aparentment tant està canviant. Vinga, ciutadà Joan Carles. Mulli’s. I no només amb l’aigua de les regates de Sanxenxo i des del timó del Bribón.