Blaumarí

Ara en podem degustar uns quants fruits a Blaumarí (Arola Editors), un recull de quaranta-un contes amb un rerefons mariner i portuari. L’autora hi desplega un ric imaginari universal i alhora propi, arrelat: Olga Xirinacs és nascuda a Tarragona, davant mateix del mar, de manera que en contempla, meravellada, la variació de formes i colors amb què la mar cada dia i cada hora es presenta als seus ulls atents.

La ciutat de Tarragona té port, i, per tant, frenètica activitat portuària; Tarragona, ciutat fronterera a la mar Mediterrània, té barques de pesca i vida marinera de mars propers i llunyans. Olga Xirinacs, bona observadora de gent i paisatges, de fets quotidians i aventures extraordinàries, amb el mestratge lingüístic que la caracteritza ha escrit els contes que ara componen Blaumarí. Són peces recollides dels contes que l’autora va escriure entre els anys 1984 i el 2002, publicats a El Correo Catalán i l’AVUI.

El conjunt d’aquests contes, variadíssim quant a temàtica i forma estilística, componen una veritable unitat de sentit el nucli de la qual és el mar, la vida del mar, la gent de mar i el somni del mar i sovint imatge simbòlica de les Ítaques per les quals sospirem si som Odisseus, si som Penèlopes illes i casals a preservar.

Alguns dels personatges que protagonitzen alguns contes aplegats a Blaumarí, han tingut prou entitat i caràcter com per protagonitzar posteriors novel·les escrites per Olga Xirinacs, com ara l’Osvald Eixarc o l’Horaci Vergés.

Els motius d’inspiració de Blaumarí, ho hem dit, és el mar i tot el que al mar envolta, si bé, com relata Quim Vendrell Moreno al pròleg, han estat els «breus» (petites notícies sovint publicades als marges dels diaris), els que tantes vegades han encès la guspira de la imaginació de l’escriptora tarragonina. Perquè cal molta imaginació per desenvolupar una història de ficció partint d’unes poques dades reals, tan sols les quatre ratlles dels «breus». És aleshores quan imaginació, traça i estil s’imposen, qualitats sempre presents en l’escriptura d’Olga Xirinacs. I així, llegim, per exemple, aquest començament que impulsa la lectura del conte fins a l’última ratlla, atrapats per l’aura del suspens: «L’ajudant del forense no va quedar satisfet quan es va arxivar el cas, però va callar perquè no tenia proves, sols intuïcions i de les intuïcions tothom se’n riu. Tothom menys ell, Sergi Pedrol, que investigaria d’amagat i pel seu compte».

L’enjòlit està servit. Però encara hi ha més, en l’anterior paràgraf. La veu narradora indica un prejudici contra la qualitat de la intuïció, que és precisament la porta d’entrada a la imaginació creativa, a la visió prospectiva que tantes vegades indica camins d’exploració de la realitat que no sempre es veu a primera vista... Aquesta capacitat imaginativa, intuïtiva i visionària de móns amagats d’Olga Xirinacs, juntament a l’observació minuciosa, la memòria com a reserva dels tresors de l’experiència de la vida i l’aliment espiritual que atorga la cultura, és el bagatge que dona una profunda dimensió sensible i humanística a parts iguals, a la seva literatura, ja sigui que l’autora escrigui un poema, una novel·la, un conte.