La pluja no sap ploure

No deixa de ser paradoxal que els humans passem la responsabilitat dels nostres actes a la mare naturalesa que porta anys i panys funcionant de la mateixa manera i posant els seus automatismes al servei de les necessitats humanes. Perquè, si alguna cosa de la natura i el seu funcionament s’explica a l’ensenyament elemental, és el cicle de l’aigua. Però amb el pas dels anys, sembla que aquells conceptes bàsic s’obliden i la gent no acaba d’entendre que aquella aigua acumulada als aqüífers del parc de Doñana, no és inesgotable (com no ho és el petroli acumulat al subsol) i necessita ser reposada a partir de les aportacions dels rius que hi conflueixen i que, a la vegada, son mantingudes per les pluges de les seves capçaleres, on el vapor d’aigua de l’atmosfera es condensa i, segons la temperatura, genera pluja o neu des dels núvols que s’originen a les grans extensions d’aigua del planeta, gràcies a l’evaporació que provoca la calor del sol.

Tot sembla indicar que avui, aquest mecanisme ancestral està canviant. Però no en el seu funcionament bàsic, sinó en les seves manifestacions d’espai i temps habituals. Ara, a l’àrea mediterrània, la intensitat i distribució de precipitacions sembla estar canviant com a fruit del rescalfament del planeta, alterant substancialment les reserves mundials d’aigua en estat sòlid (neu, glaç o gel) mentre augmenten les líquides, fent pujar el nivell dels oceans al voltant d’un metre a tota la terra. Un procés que, agradi o no, pot tenir un final més o menys catastròfic el dia que el gel de la terra desaparegui i, amb ell, les reserves d’aigua que ara s’acumulen a l’hivern i minven a l’estiu, de forma antagònica, als dos pols de la Terra.

I és que, probablement, les informacions constants sobre la pujada de nivell dels mars, ens deixin en el subconscient una idea falsa de increment de la quantitat d’aigua a la Terra, quan l’únic que ens està dient és que la proporció entre els tres estats de l’aigua, varia. Però, lamentablement, aquesta falsa idea ens ha portat a la generalització de l’explotació excessiva dels recursos hídrics, com en el cas dels camps de regadiu generalitzats al voltant dels aiguamolls andalusos de Doñana. Una regió poc apta per aquesta mena d’activitat, que avui només es pot mantenir a base de tecnologia d’explotació dels que podríem considerar “recursos d’emergència”, forçant els mecanismes d’extracció d’aigua sense tenir garantits, en paral·lel, els mecanismes de reposició.

Per no parlar de la contaminació en tota mena de processos i productes que, en un o altre moment, entren en contacte amb l’aigua per després, un cop contaminada, alliberar-los a l’ambient on es dilueixen fins a nivells que, interessadament, definim com a “suportables”. Sense explicar que, si no hi ha una descontaminació eficaç equivalent, la concentració de material tòxic no fa altra cosa que augmentar.

I tot plegat, ficats en un món on, agradi o no, la sensació de allunyar el problema, duent-lo als països del tercer món, tranquil·litza una bona proporció de consciències, fent-los oblidar que la Terra és rodona i que com més allunyem el problema cap al davant, més a prop el tenim de la nostra esquena. I que en el nostre planeta, podem construir murs i barreres per frenar les persones, però la contaminació, l’escalfor o la sequera no saben de barreres ni de classes socials. Sense oblidar que, si una nau espacial pogués dur fins a Mart a uns quants privilegiats, l’aire que respirarien avui i les hamburgueses que menjarien per dinar, les haurien de fer arribar de la Terra. Aquest planeta que estem alterant de forma tan irresponsable.

Perquè, per posar només un dels milers d’exemples que podríem enumerar, mentre acceptem que el canal d’Urgell deixi sense aigua els camps de fruiters i cereals de Lleida, seguirem mostrant als turistes de Barcelona les fonts de Montjuic per fer-los creure que som una zona privilegiada del planeta. I regarem els camps de golf perquè no els manqui de res. De res del que ells volen, és clar. Perquè de pluja....