Ara no miris

En la bona traducció de Lluís-Anton Baulenas, i en la col·lecció Petits Plaers, de Viena, s’acaba de publicar el relat curt Ara no miris, de Daphne du Maurier, que manté l’atmosfera de misteri i les pautes del temps en suspens com en d’altres novel·les seves, ben reconegudes, com ara Rebecca (1938), La meva cosina Raquel (1951) o el conte Els ocells (1952): fruits literaris que van ser apreciats pel geni d’Alfred Hitchcock, que en va fer unes versions fílmiques que encara ens fan tremolar les cames en la sala fosca del cinema pel seu ambient gòtic i opressiu.

A Ara no miris, Daphne du Maurier (Londres, 1907 – Cornualla, 1989) situa l’acció a Venècia. Com sabem de primera mà aquells que l’hem visitada en diferents èpoques de l’any i explorat en diferents hores del dia, la ciutat es presenta tan lluminosa com tenebrosa, tan diàfana com envitricollada, tan real com fabulosa, inspirant tota mena de sensacions contrastades. Qui no s’ha esgarrifat una mica, entrada la nit, en trobar-se perdut en un carreró estret i buit, qui sap si sense sortida i amb a penes un fanalet il·luminant les ombres acotxades per soroll de l’aigua espessa xocant amb les pedres d’edificis i palaus... Amb la imaginació exaltada, poden aparèixer davant dels nostres ulls les fantasmagories que la literatura i l’art cinematogràfic han magnificat a través de bones escenografies i dramatúrgies eficaces.

És en la ciutat de Venècia, doncs, que es transforma a cada mirada segons la llum del dia i la nit, on transcorren les petites vacances d’en John i la Laura, una parella d’anglesos que han perdut la seva filla petita, amb el terrible forat íntim que aquesta mort suposa en el cor dels pares. Però tot d’una canvia l’humor que entristia la Laura en fer la coneixença de dues velletes bessones en un restaurant, la qual cosa no és percebuda d’igual manera per en John, que de seguida es malfia de la seva aparença, potser una disfressa, un engany propi de malfactors. El cas és que una de les bessones ha tingut una visió: la nena morta asseguda entre els pares i sembla que els vol traslladar un missatge... I aquí comença l’enjòlit d’un relat que per l’enginy, la traça narrativa de la seva autora, els lectors podem visualitzar el relat en un seguit de quadres tenyits d’atmosferes de caire misteriós la qual cosa el cinema també va saber exposar en la pel·lícula que van protagonitzar Donald Sutherland i Julie Christie: ambdós actors inpreten de manera molt convincent els papers d’en John i la Laura per Venècia, sempre amb la presència de les dues velletes, apreciades per la credulitat de la Laura, ja que li porten notícia de la filla que els vol avisar d’un contratemps. En canvi, són posades sota sospita per un incrèdul John, si bé davant d’un fet estrany que li és donat de viure ell mateix en aquests dies a Venècia arriba a un punt de paranoia colossal.

Per preservar el misteri d’Ara no miris, novel·la que atrapa des de la primera pàgina a l’última, no desvetllarem pas el desenllaç d’una història que de manera tan visual com dramàtica posa sobre la taula un tema de fons: les facultats visionàries entre el món físic i psíquic que tenen algunes persones (mèdiums), i que han donat lloc a doctrines com l’espiritista d’Allan Kardec. L’espiritisme és una suposada ciència que, traspassant la convenció de la lògica racional, estudia la naturalesa, origen i avenir dels esperits i les seves relacions amb el món físic, corporal. L’espiritisme es va posar molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, i devia interessar a Daphne du Maurier, l’autora anglesa d’una literatura que a través del seu art novel·lesc contempla les arrels culturals que van propiciar l’espiritisme (ja el gran William Shakespeare va fer aparèixer el pare del seu personatge Hamlet en forma d’un esperit fantasmal que reclamava venjança per la seva mort violenta), així com contempla, i ressalta en el seu relat, els efectes reals sobre la vida dels protagonistes d’Ara no miris mercès a aquest contacte entre el món material i l’immaterial, sempre subtil, desconcertant, misteriós.