Reincidents

Es l’inconvenient que té opinar sobre l’actualitat. El seu propi esdevenir et pot convertir en un profeta a qui tothom escolta amb veneració o en un somiatruites que no encerta cap pronòstic. D’aquí que la majoria d’opinadors recorreguem als paral·lelismes i les similituds per, en la mesura que sigui possible, guardar-nos les espatlles.

Dir el que penses sobre el resultat d’unes eleccions quan encara no s’han ni obert les urnes per votar és, pel cap baix, un exercici de risc. Penseu que la publicació del text, fins ara, no és automàtica, diferenciant una opinió d’una piulada o “bafarada” a Twiter o les demés xarxes dites socials. Sortosament, aquest cop me’n podré deslliurar gràcies al “tema estrella” que li ha fet tota l’ombra possible fins el moment de posar la papereta a l’urna. La compra de vots.

No deixa de ser curiós -d’aquí el títol d’aquesta reflexió- que tothom posi cara de sorprès davant d’aquest descobriment fet, entre altres llocs, a Melilla, Mojácar i alguns pobles menors. Els tractats d’història que parlen de l’època de la segona república (tot i que el fenomen ja havia estat detectat abans) dediquen capítols sencers a l’acció dels terratinents i demés autoritats polítiques i econòmiques per conèixer i condicionar el vot dels seus treballadors, subordinats, ciutadans, etc... que els permetia conservar el poder. Sobres marcats de contingut favorable, espies als mítings electorals per identificar als contraris, incorporació fraudulenta de vots a les urnes o retirada dels contraris a l’hora del recompte. I, naturalment, el premi econòmic als votants favorables.

Però, curiosament, aquest silenci ha abastat també els primers quaranta anys de la nostra democràcia. Jo no he llegit o escoltat als opinadors actuals recordar les diatribes i sospites de manipulació llençades pels opositors quan Adolfo Suárez va crear la UCD a partir de les cendres d’un franquisme desubicat que no volia ser responsable d’una nova dictadura mentre es conformava amb l’esperit del “dotze de febrer”. O quan Felipe Gonzalez va passar la maroma de la OTAN en un exercici espectacular de travestisme bidireccional mentre els companys de viatge de la falç i el martell es passaven a l’eurocomunisme de Carrillo, Berlinguer i Marchais. O quan, a molts pobles de l’estat, gràcies a les pors subjacents i a la manca de feina, els alcaldes dels darrers temps del franquisme aconseguien mantenir-se en el poder durant més o menys temps. I en molts casos, amb canvi de camisa inclòs.

Per això haig de dir dues coses. La primera, que la historia, sigui de qui sigui, no ha de servir de cortina de fum intencionada per amagar coses. Que avui la compra del vot es pagui per Bizum, es materialitzi per correu oficial fins a la mesa electoral i es controli pel Whatsapp del titular del vot, no treu que la pràctica segueixi essent tant repugnant com la del cacic o el seu secretari que recorrien la plaça del poble repartint ostentosament pessetes entre els que li ensenyaven la papereta de vot favorable al seu candidat. Cal fer de la història una font de coneixement per evitar-nos la recaiguda. La reincidència.

La segona, que els servidors públics, siguin d’on siguin, han de ser els primers en denunciar la mínima possibilitat de frau. Que avui, la presumpció d’innocència no permeti sancionar als “compradors de vots” fins que un lletrat -colgat de feina fins a les orelles- hagi dictaminat la veracitat o falsedat de l’acusació, que limiti la responsabilitat a l’executor de la trampa, deslliurant de culpa al possible ordenant o inductor, o que invoqui la privacitat en un tema tant delicat i transcendent com és l’elecció d’un òrgan democràtic -per esmentar només tres cares del poliedre de la política- no deixa de ser una incitació al frau. A practicar allò que, agradi o no, afavoreix una determinada opció tot viciant (o permetent que es faci) l’acció d’un ciutadà davant les urnes. Un ciutadà que no cobra cap retribució de l’erari públic ni està adscrit a cap plantilla.

Addenda – Una tasca, la dels servidors públics, que, en diversos graus, implica també el proposar solucions als problemes detectats. O la popular intel·ligència artificial només ha de servir per ajudar a les entitats bancàries a reduir plantilles?