Virginia Woolf, assagista

Seleccionats per Dolors Udina i Iris Llop, els assaigs escollits han estat traduïts de l’anglès per Dolors Udina i prologats per Iris Llop. Una feina d’envergadura per reivindicar l’obra de Virginia Woolf com a assagista. Sens dubte cal rellegir els seus escrits en aquest camp, ja que constitueixen un bon model de creativitat quant a la forma narrativa i profunditat quant a la reflexió crítica.

Virginia Woolf és una de les escriptores més importants del segle XX. Ho és per l’aposta arriscada de les seves novel·les, però també ho és per l’alt nivell dels seus escrits de no ficció, com els seus diaris i els seus textos crítics que constitueixen veritables assaigs, en els quals l’autora hi vessa, amb gran imaginació formal, agudes opinions com a lectora, així com se serveix d’aquest espai d’opinió lliure per posar sobre la taula, per exemple, els conflictes generacionals entre els escriptors respecte de la tradició que, és evident, ella va respectar tant com va tòrcer amb les seves novel·les més experimentals.

Llegides ara, les opinions de l’escriptora Virginia Woolf sobre literatura, argumentades amb una gran solidesa de pensament i sostingudes amb un bagatge cultural considerable, estranyarien en el nostre panorama cultural tan poruc. Més encara: sectari, la qual cosa converteix la pràctica literària no en un camp ben adobat on aprendre a llegir en profunditat, sinó en el clos tancat de les capelles. Així, doncs, la lectura d’aquests assaigs escollits entre la ingent tasca com a crítica duta a terme per Virginia Woolf són ja, d’entrada, i a desgrat del temps que fa que van ser escrits (entre el 1919 i el 1940), una alenada d’aire fresc.

Alguns d’aquests assaigs són de referència en el currículum assagístic de l’escriptora anglesa, com Artesania, ¿Com s’ha de llegir un llibre?, La novel·la moderna, L’art de la ficció, el pont estret de l’art, La vida del novel·lista... Però no es perdin pas els lectors interessats en la literatura i tot allò que la constitueix més enllà de redactar bé, la lectura de Com desconcerta un contemporani, o la ben enginyosa reflexió, partint d’una conferència, El senyor Bennet i la senyora Brown. En aquest escrit Virginia Woolf hi destil·la de manera molt saborosa la forma com els personatges (la senyora Brown) han de prendre cos en el text en contraposició a la forma com ho fa l’escriptor veterà Arnold Bennet, no pas perquè la del senyor Bennet no sigui una manera bona de fer-ho, sinó perquè els nous temps, els de Virginia Woolf!, i l’autora parla per ella mateixa, demanen una altra manera de ser exposats en una novel·la contemporània. Així, doncs, en el moment en què Virginia Woolf reflexiona sobre la literatura que es pretén hegemònica, escriu l’hermenèutica de la pròpia obra.

Vet aquí un exemple de gosadia intel·lectual per part de Virginia Woolf, fonamentada en la creença profunda que, com a escriptora, té un propòsit literari que, és clar, es va definint en cada novel·la, i el desig, ben treballat a cada pàgina, de fer una obra que, amb tota l’ambició possible, pugui ser llegida per un públic actiu i àvid de paraules que viuen a l’esperit. I en aquesta confiança, demana: «No em deixeu per als que porten perruca i toga, llegiu-me, llegiu-me vosaltres». Amb molt de gust, Virginia.