Els Tyets a Vilafranca

Ja no s'hi cap. Han tancat l’accés al camp de futbol de l’Espirall perquè l’ensardinament ja és prepandèmic. Ha vingut jovent de tota la comarca i de part de la vegueria. Amb mitja hora de retard, comença la festa: cançons faciletes, ritmes de llauna reguetonera, veus dislocades… Tots els ingredients de l’èxit.

La generació dels pares, de vegades, tenim dificultats per copsar allò que es cou entre la generació dels fills. Ens limitem a portar-los en cotxe amunt i avall i a aplicar les categories interioritzades i segures, les que defineixen la nostra maduresa. Serà per això, però a mi els Tyets no m’agraden. Ni amb sardana, ni amb cobla, ni després de quatre copes de garnatxa. Això de portar una i grega on hi cap perfectament una i llatina, o de colar sistemàticament castellanismes per fer-se els enrotllats no m’ho puc empassar. De veritat cal dir “tonteria” quan tens “ximpleria” amb el mateix nombre de síl·labes i la mateixa rima? Va, home!

I després et trobes un Oriol a l’aula de segon de batxillerat i parles del cap de setmana i aflora la diferència generacional -òbvia- i et fa veure també allò que tu no podies veure.

–“Doncs jo crec que això podria ser una altra Renaixença” -l’afirmació ja ve carregada de significat, preparadeta per a que esclati dins el cervell del professor de llengua i literatura. Un paquet bomba introduït amb certa finor, s’ha de reconéixer.

–Com? M’estàs comparant Jacint Verdaguer amb el lletrista que ha perpetrat aquests disbarats? Però evidentment el tema va per un altre camí, un camí paral·lel que no he tingut present.

–En quin altre lloc trobaries tant jovent cantant en català? Aquests grups són els que estan fent més per salvar la llengua.

I potser té raó. En un incendi hem de salvar el que es pot, no podrem treure-ho tot de casa abans no cremi, les joies de l’àvia, la vaixella, el vestit de casament, els mobles, els documents importants, l’aquarel·la de la nena… Cal triar. L’obstinació per salvar-ho tot -la meva- només porta a l’extinció total. Cal ser més inconscient d’allò que es perd i valorar més allò que aconseguim salvaguardar. Pareu de plorar pels quatre-cents diacrítics perduts! Potser té raó i ja estem en aquest punt. Hauré de transigir amb el castellanisme igual com he de passar per alt la cadència repetitiva fins al fàstic del reguetón. No m’agraden els Tyets, però segurament fan més feina de la que puc fer jo a l’hora de protegir el català. Visca!