William Hazlitt i dir les coses pel seu nom

En la traducció d’Alexandre Ragàs, i amb un pròleg de Bryan Waller Procter, escrit l’any 1877, l’editorial Adesiara ha publicat El plaer d’odiar i altres assaigs, de William Hazlitt (1778-1830), un escriptor anglès molt controvertit, amb una intel·ligència superior i pensament lliure. S’entén, doncs, que no fos gaire comprés pels seus contemporanis, tal com reporta Waller Procter: el públic en general, encara que alguns intel·lectuals de l’època sí que el van tenir en compte tant per apreciar-lo com per criticar-lo per la seva sinceritat que es mostrava descarnada, si bé escrita amb gran talent i eficàcia narrativa.

William Hazlitt, que va morir jove, amb només 52 anys, i de qui nosaltres sabem tan poc, va ser cèlebre en l’àmbit cultural anglès pels seus assaigs humanístics de nivell i per les seves crítiques literàries considerades a l’altura de les de Samuel Johnson. Hazlitt va ser amic de Wordsworth, Coleridge i Lamb, una plèiade de creadors que il·lumina tota una època d’esplendor romàntic quan aquest corrent encara no tenia aquest nom. Hazlitt, que va començar com a pintor, destaca en aquesta plèiade de poetes escriptors per la seva ploma tan culta com vehement.

William Hazlitt, una figura de talent fora del comú, va escriure una vida sobre Napoleó a qui admirava sobretot en la seva primera època revolucionària. Va dedicar assaigs a personatges de les tragèdies de Shakespeare i va escriure peces sobre els temes més variats: literatura, arts plàstiques, política, filosofia, en les quals els lectors hi podem trobar no només una mostra de la seva intel·ligència a l’hora de pensar, sinó també opinions que, a desgrat dels dos segles que han passat, tenen una vigència prodigiosa, com ara haver filat, ja en el seu temps, la ignorància d’alguns erudits, o la gent desagradable que ens trobem a la vida sense que tinguin cap intenció d’esmena, o l’enveja (sovint social) que corseca tanta gent, o la crítica a una persona sense saber res d’essencial d’aquella persona...

Així es titulen alguns dels assaigs que componen aquest recull: El plaer d’odiar, Viure per a un mateix, La por de la mort, La manera de comportar-se a la vida, o consells per a un col·legial, La ignorància dels erudits, Anar d’excursió, La gent desagradable, L’enveja (un diàleg), La crítica i l el plaer de pintar. Vénen ganes de llegir-los tot seguit i anar anotant en un full o en una llibreta frases que per la seva simplicitat i profunditat alhora, fan llum en el pensament, així com inspiren la pròpia pràctica quant a emetre opinions sobre art, literatura, política i filosofia també en el seu aspecte més encarnat: la vida quotidiana. Un exemple: «La crítica és un art que sempre està en procés de canvi, amb aspiracions diferents a cada moment». Res de més exacte.

I pel que fa al plaer d’odiar que, sens dubte, i partint del títol d’un dels seus assaigs, resulta un bon reclam per aquest llibre ara publicat, cal arribar a una conclusió respecte del pensament que hi destil·la William Hazlitt, fruit del desengany sobre els seus ideals revolucionaris, de canvis profunds en els marcs mentals, tant en l’àmbit del personal com en l’àmbit del social, cultural i polític: «Tal com veig les coses, esfilagarsant la teranyina de la vida humana en els seus diversos fils de mesquinesa, rancúnia, covardia, manca d’empatia i de comprensió, indiferència envers els altres i ignorància de nosaltres mateixos (...) sempre desil·lusionat amb allò en què havia confiat, ¿és que no tinc motius per odiar-me i menysprear-me?». I és que segurament Hazlitt no s’odiava, però potser sí que sentia un bon pessic de ràbia per haver estat tan crèdul, i per haver posat en pràctica una actitud radical i, per tant, conseqüent amb el seu desig de veritat, de dir les coses pel seu nom, que el va anar allunyant d’una societat tan plena de falsos erudits, de crítics partidistes i deshonestos, d’emmascarats socials. Si fa no fa com el que trobem ara mateix a cada cantonada. D’aquí ve l’actualitat d’un pensador agut com William Hazlitt.