De la guerra a la gerra

No deixa de ser curiós que els humans, potser com a fruit de mil·lennis de lluita entre nosaltres per la supervivència, ens decantem en moltes de les nostres manifestacions culturals per les expressions més o menys combatives. El llançament de caramels de les comparses vilanovines, símbol inicial de l’opulència de les classes dominants, ha acabat convertit en una batalla de caramels on intentar imposar la prohibició de tirar-los d’un en un. La rivalitat entre versions de festes populars sol acabar amb algun titular informatiu que parla de “la guerra de...”.

D’aquí que la dita popular de que “cada terra fa sa guerra” sigui considerada la genuïna enfront a la variant “cada terra fa sa gerra” que fa ja alguns anys em va fer conèixer un filòleg. Perquè, tot i que es veritat que les dues busquen fer palesa la diferència entre el comportament de dues comunitats humanes, la primera sembla donar per sabut que només des de la discordança, la discrepància, o fins i tot des de l’enfrontament, es pot resoldre la diferència. Per contra, que cada terra pugui fer la gerra diferent, en forma, mida, composició del fang, etc.. sembla traduir dues coses força importants. La primera, que cada comunitat té el dret – i si m’apureu el deure- a buscar la seva forma de resoldre un determinat problema. La segona que ho fa sense implicar la resta de comunitats. A la seva manera i des del respecte a la forma que cadascuna d’elles resolgui el problema.  I jo em pregunto: No és això la democràcia? No hauríem de revertir aquesta tendència a imposar la nostra solució per davant o damunt de les altres?

Tenim un exemple perfecte d’aquesta dualitat en les eleccions que s’han encadenat en aquests mesos i que, en el cas de les municipals i autonòmiques, s’estan debatent entre l’opció de fer passar als perdedors per l’adreçador, gràcies a les més aviat escasses majories absolutes, i la de construir un pacte entre dos o més partits que, entre ells, sumin la somniada majoria absoluta. Una dicotomia que, vist que hem renovat i renovarem tots els nivells de les administracions espanyoles exceptuant-ne algun com la autonòmica nostra que està a mig mandat, situa tots els panorames postelectorals hispans en el terreny de la confrontació més o menys violenta. Agreujada perquè la coincidència en el temps de les dues renovacions -i la previsió de la de les eleccions de finals de juliol- porta a molts llocs a una confrontació d’interessos entre els dos nivells. Valencia ho demostra. O creieu que el pacte entre el Partit Popular i Vox (amb vicepresident torero i tot) no tindrà la seva repercussió en el funcionament dels grans ajuntaments i fins i tot en la relació entre autonomies? No creieu que el canvi de cicle al País Valencià afectarà -i molt- a la situació de la nostra llengua en l’àmbit dels Països Catalans? La guerra està servida.

I davant d’aquest panorama bàsicament guerrer, les propostes constructives no sovintegen. Les gerres son més aviat escasses. Potser caldrà recuperar la idea que ha proposat Ada Colau de repartir, no els càrrecs sinó el temps de mandat entre les forces polítiques i proporcionalment al nombre de vots rebuts. Vilanova i la Geltrú en té un precedent en el govern municipal Gonzalez-Orriols que es va repartir a parts iguals els quatre anys de mandat. Ben pensat, podria ser una forma de veure els partits majoritaris en acció, aplicant durant un temps proporcional el seu programa sense embuts, per, un cop arribades les noves eleccions, poder ajustar mes el nostre vot als nostres desitjos de futur.

Que la proposta no és estrictament paritària per allò de qui pica primer pica dos cops? Potser sí. Que hi ha el perill de que el primer que mana pugui estripar les cartes en acabar el seu període de mandat? També. Però es suposa que, si es fa això, nosaltres votarem diferent i, per tant, la propera gerra estarà feta amb fangs diferents, tindrà forma diferent i no repetirà els errors.

Que de guerra, ja en tenim prou amb la d’Ucraïna.