Catx a quatre

Ho recordeu? Era i és aquella lluita de dos equips de dos lluitadors cadascun, més o menys disfressats i emmascarats, en què un membre de cada equip sortia al ring per intentar immobilitzar i derrotar al contrincant, mentre el seu company, fora del ring, esperava que li toqués la mà per substituir-lo en la lluita. A casa nostra, sovint vinculada a les Festes Majors fins que l’aparició de les televisions privades va impulsar-la a passar a la petita pantalla com a “Pressing Catch” per cobrir hores nocturnes de programació, mentre als països anglosaxons, especialment Estats Units i les illes britàniques, es mantenia amb bons índexs de popularitat.

Explico tot això perquè tinc la sensació que la nostra lluita política, especialment la que encara les properes eleccions generals, s’està plantejant com un combat de catx a quatre. Amb dos equips diferenciats. Un de formalment més clàssic -el que formen PP i VOX- on el primer, com en els combats de Festa Major, juga el rol de bo i du la veu cantant, mentre l’altre, el “reserva”, des de la banda, es dedica a espantar el públic esperant que el “titular” li cedeixi el torn per pujar al quadrilàter. L’altre és atípic. Format per un “titular”, el PSOE , i un “reserva” que és en realitat un conglomerat de partits diversos -més o  nacionalistes o més o menys esquerrans- que, en cada moment, defineix qui és el titular i, per tant, en cas de necessitat haurà de pujar al quadrilàter. I això sembla que no agrada al públic, més amant de saber qui és el rival en cada moment per poder dirigir-li les seves ires o simpaties. D’aquí, al meu entendre, bona part del rebuig dels futurs votants, avui just enquestats, que semblen també inclinar-se per VOX.

Perquè, es vulgui o no, els votants necessiten i agraeixen els missatges clars i, per tant, un equip amb dos jugadors per tot el partit, un de “protagonista” i l’altre d’amic del “prota” que l’ajudi a guanyar Una situació que desperta més simpatia que l’altra on el “protagonista” va canviant de soci cada dos minuts, desconcertant al que no està pendent de la marxa dels esdeveniments.

Si a això hi afegim que el tàndem PP- VOX -tot i que ho negui- sembla tenir els rols força ben assignats i repartits, entendreu que més d’un, amb vocació progressista, senti un calfred a l’esquena com aquells que sentírem durant la dita “transició democràtica”. Perquè quan veus que l’argument bàsic del PP per desprestigiar al PSOE enfront aquells que volen, per damunt de tot, la unitat d’Espanya, son els pactes o suports que ha rebut de Bildu, mentre passa de puntetes per la relació (més o menys bona però existent) amb ERC i Junts, i, en paral·lel, t’adones que VOX ha centrat la seva crítica i lluita als Països Catalans, oblidant Euskadi en la majoria de les seves diatribes, no pots deixar de pensar que la maniobra està perfectament orquestrada. Com la d’aquelles parelles de lluitadors amb el formós i el lleig, l’àgil i el maldestre, el perdedor i el guanyador que, en el darrer moment, aconseguia pujar al ring i canviar el resultat de la baralla.

Aquesta setmana hem tingut una bestreta d’aquesta hipòtesi en la constitució dels parlament de les diverses autonomies dels Països Catalans on sembla més que evident que VOX té en el punt de mira la desfeta de la política lingüística i de identitat catalanes que al PP tampoc li desagrada, encara que no mostri massa interès en fer-la realitat. Per això no li importa deixar un cert protagonisme excessiu al partit d’Abascal, sabedor que això el beneficia.

Justament el contrari del que li passa al PSOE on el “conglomerat reserva” sembla ser més un llast que una ajuda. Sobretot per la imatge de “campi qui pugui” que donen les continues picabaralles més o menys dissimulades entre els seus socis.

D’aquí que al PSOE, pel que sembla traslluir-se, no tot siguin flors i violes. Perquè, si a la necessitat dels escassos triomfs de les passades municipals i autonòmiques de fer-se visibles -sobretot a Barcelona- hi afegim la necessitat dels derrotats de “mostrar paquet” de cara a les generals, entendrem que Ferraz pugui semblar també en aquests moments, un ring de catx a quatre on els àrbitres encarregats de dictaminar el guanyador ho tinguin més que pelut. Només cal veure com Sánchez ha recordat la seva travessa del desert. Quan Susanna Diaz li feu la trabanqueta.