L’últim viatge d’Etty Hillesum

Carmen Guaita, escriptora i filòsofa, ha escrit una novel·la biogràfica d’una jove escriptora jueva: La celda cerrada. El último viaje de Etty Hillesum (Ediciones Mensajero). L’autora imagina el viatge de tres dies des d’Holanda fins a Polònia, en un vagó tancat. És en el tram d’aquests tres dies que dura el trajecte des de Westerbork (camp de trànsit) fins a Auschwitz (camp d’extermini), que Guaita recrea la vida i obra d’Etty Hillesum i la fe desvetllada en el Déu que l’ha transformada radicalment en els últims dos anys, entre el 1941 i el 1943.

Aquest any 2023 es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum al camp d’extermini d’Auschwitz. Hillesum, nascuda a Middelburg, Països Baixos, el 1914, aquí ens la va donar a conèixer Adrià Chavarria, que ens va deixar l’any 2009. En el moment de la seva mort, el filòsof vinculat al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona estava treballant en la redacció de l’assaig Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes Editorial, 2011). El va editar post mortem de l’autor Emília Bea, de la Universitat de València. La professora Bea havia connectat amb Adrià Chavarria a propòsit d’un seminari dedicat a Simone Weil. La conferència de Chavarria es va titular Simone Weil i el judaisme. Adrià Chavarria s’havia fet jueu, i aquesta fe el va sostenir durant la seva dolorosa malaltia. Hi havia una afinitat espiritual, doncs, entre Etty Hillesum i Adrià Chavarria.

Chavarria sentia una profunda fascinació per Etty Hillesum: havia llegit Una vida conmocionada. Diario 1941-1943, publicat l’any 2007 per l’editorial Anthropos. De l’última frase escrita per Etty (diminutiu d’Esther) al seu diari, Chavarria va extreure el títol del seu treball cal creure que pel fet que resumeix de manera tan poètica com precisa l’evolució espiritual de la jueva holandesa que va morir en el paorós camp d’extermini: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides».

En la seva nota d’autora al final de la seva expressiva novel·la, Carmen Guaita diu que la vida d’Etty la va contar ella mateixa en el seu diari, de manera que el seu treball literari és una recreació. En efecte, però calia que Guaita llegís la vida commocionada d’Etty Hillesum en profunditat i recolliment per poder apreciar en tota la seva dimensió humana l’evolució espiritual de la jove Etty, que és prodigiosa. Es comprova en les anotacions escrites durant dos anys entre Amsterdam, la ciutat on vivia, i el camp de trànsit de Westerbork. Amb imaginació i habilitat narrativa, Carmen Guaita se serveix sovint de les mateixes paraules d’Etty, reforçant d’aquesta manera la reescriptura del pensament d’una jove coratjosa que, podent alliberar-se’n, va decidir seguir la sort dels jueus dels quals havia tingut cura al camp.

La vida i l’obra literària d’Etty Hillesum constitueixen un veritable far de llum que il·lumina la més gran fosca del segle XX: la Shoà que va portar milions de jueus a morir en l’anomenada «solució final». Etty, que va viure intensament la vida del camp de concentració en la seva funció d’ajuda en totes les necessitats que es presentaven en aquella presó, es va fent conscient de l’espantosa tragèdia humanitària que pateixen els deportats: amb maldat manifesta, les SS van voler posar de pantalla, de propaganda nazi, la vida en aquest camp que cada dia produïa fam, malalties i morts, així com cada setmana, en acabar els concerts de música o les funcions de teatre dutes a terme pels presoners, aquests són cridats a partir l’endemà mateix en els trens de la mort que els duran a Auschwitz. Cada setmana un miler, i entre un miler va ser deportada Etty Hillesum des de Westerbork fins al camp d’extermini, on va morir, segons una notificació de la Creu Roja, el 30 de novembre de 1943. En dates diferents també hi van morir els seus pares i un dels seus germans. L’altre germà també va ser víctima de la deportació en un altre camp.

Tal com es posa de manifest en les anotacions del diari, que és a la base de l’argument de la novel·la biogràfica d’Etty Hillesum escrita per Carmen Guaita, la jove escriptora neerlandesa es mostra nítidament sincera respecte de si mateixa en una introspecció integral. I amb la gran força espiritual que li dona la seva experiència quotidiana d’un Déu viu, no pas un Déu absent en aquella fosca inhumana, Etty Hillesum s’ha convertit en un referent espiritual, més enllà de les religions, per mirar de cara les qüestions filosòfiques i morals que planteja el Mal radical que, com sabem, no sempre va ser reparat. En unes notes a l’epíleg del seu llibre, Carmen Guaita recull, per exemple, que el comandant de les SS Albert Konrad Gemmeker, que comandava el camp de trànsit de Westerbork (com hem dit, un camp avantsala d’Auschwitz), l’any 1949 va ser condemnat per un tribunal holandès a deu anys de presó. Sis anys després va rebre l’indult i va retornar al seu Dusseldorf natal, on va regentar un estanc fins a la seva mort l’any 1982. Fa mal al cor i encén una general indignació, però, tal com sentia i pensava, Etty Hillesum hauria dit: «Hi ha horitzó rere l’horror d’aquest temps». Es necessita fe per creure-ho, però ella la tenia, els seus escrits en són un testimoni.