Una oportunitat

Comença la campanya de les eleccions generals del 23 de juliol del 2023. Les darreres enquestes oficials del CIS, sospitosament, apunten una remuntada del PSOE i el bloc d’esquerres en general, mentre els anomenats eufemísticament “mitjans privats” segueixen aguantant al PP de Núñez Feijóo al capdamunt de les nostres preferències però depenent de l’ajut de VOX per poder assolir el poder a la Moncloa. Mentre encara arreu de l’estat es tanquen els darrers acords per definir el panorama municipal i autonòmic definitiu. Amb alguna excepció autonòmica que, fruit dels ajustats percentatges de les combinacions de les diverses coalicions possibles, fins i tot contempla la possibilitat d’una repetició electoral per poder constituir els seus òrgans estatutaris amb unes certes garanties d’èxit.

Aquesta campanya electoral, és titllada per molts i des d’angles força diferents, com la campanya dels cara a cara i de les entrevistes. Els dos líders màxims -Pedro Sánchez i Alberto Nuñez Feijoo- s’estan prodigant en entrevistes als principals programes de radio i televisió, pel que sembla en detriment d’aquells grans mítings que omplien places de braus i espais més o menys oberts arreu de les principals capitals provincials. Els altres candidats, els secundaris, malden per ocupar hores d’emissió i fer sentir la seva veu més enllà de les campanyes regulades que els garanteixen un cert temps de presència als espais de propaganda electoral.

Amb això, queden relegats -no inexistents però sí relegats- els “cara a cara” temàtics i els “tots contra tots” que havíem viscut des de l’arribada de la democràcia i dels que els politòlegs extreien conclusions i feien pronòstics dels futurs resultats. Però sobretot, queden arraconats als darrers dies de campanya, els mítings massius on els líders eren -i segurament seran- rebuts com estrelles del rock o ídols esportius.

De tota manera, reflexionant una miqueta sobre aquest canvi d’estratègia que aparentment ens proposa la classe política assessorada per psicòlegs, sociòlegs, experts en comunicació i altres tècnics dels que fins ara no havíem sentit a parlar, sembla -em sembla- que de tot plegat en podríem treure alguna conseqüència positiva. Perquè, per posar només un exemple, qui recorda -al marge del “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”- alguna altre frase més del discurs que va fer Josep Tarradellas i Joan des del balcó de la Generalitat just recuperada? O d’algun míting dels que esmentava abans, ja fos de Suàrez, González, Anguita, Aznar o Pablo Iglesias? I, en principi, és en aquestes trobades i enmig de la cridòria, on els candidats explicaven el seu programa. Allò que volien posar en pràctica si resultaven elegits.

Per contra, les sessions dels Parlaments, recullen fil per randa les explicacions, preguntes, respostes i fins i tot comentaris dels seus membres, per poder saber, amb posterioritat, que fou exactament el que digueren. Si això és així, les actes del Senat espanyol deuen tenir recollit aquell “Prosiga, mossèn” que, segons la llegenda, li etzibà Camilo José Cela a Lluis Maria Xirinacs després d’interrompre el seu discurs, segons alguns amb un pet i altres amb un rot que, imagino, no es degué consignar.

D’aquí que digui que aquest nou model de campanya electoral pot ser positiu. Perquè si les televisions o les ràdios enregistren els debats i les entrevistes per guardar-les a pany i forrellat, sempre podrem demanar que ens tornin a deixar sentir aquella prèdica  sobre l’ “herència universal” (la darrera novetat de la política econòmica) que es va fer en un o altra d’ells per part d’un determinat candidat i sense haver d’acontentar la parròquia enfervorida.

O, si volem democràcia plena, poden crear una Wikipèdia política i pública amb tot aquest material enregistrat. On poder escriure lliurement, per exemple, la paraula “pensions” i escoltar tot el que defensava el candidat d’un determinat partit en una determinada campanya electoral. Sense l’espectacle sovint vergonyós de veure com dos mitjans de comunicació interpreten una frase o unes imatges idèntiques, de forma diametralment oposada.

Que els ciutadans, en principi, ja tenim el nostre propi criteri. Estaria bé, no?