La lliçó de Correus

I més en aquestes del 23 de juliol sobre les que, agradi o no, plana el fantasma de la tupinada per mor del vot per correu que tants problemes ha generat i que, si fem cas als portaveus del govern i de la pròpia entitat, s’han pogut resoldre a un nivell acceptable. Si més no, a nivell del repartiment als ciutadans sol·licitants de la documentació per exercir el dret. Perquè, a partir del seu lliurament, l’administració es renta les mans i deixa tota la responsabilitat en la ciutadania. Serà interessant veure si, un cop coneguts els resultats de les eleccions generals, algun partit invoca aquesta anomalia transitòria com a justificació dels seus més o menys migrats resultats. I fins i tot, si algun d’ells s’apunta a l’idea de repetir el procés electoral per garantir un millor funcionament de les formes de votació no convencionals. Que una cosa és tenir uns centenars de milers de vots per correu i una altra diferent, enfilar-se fins a més de dos milions i mig de peticions per exercir el dret de vot en aquesta forma i no poder-les atendre amb normalitat. A hores d’ara, ja hauríem de saber quants d’aquests dos milions i mig de possibles votants que han demanat els papers, han exercit el seu dret. Per poder -abans d’entrar en el marasme de percentatges i escons del diumenge- saber si aquesta anomalia pot afectar o no als resultats, i poder evitar malfiances a l’entorn del sistema electoral.

Però, al marge de tot això, potser resultaria interessant reflexionar sobre la porta que pot haver obert aquesta alerta estiuenca que alguns partits ja han convertit en demagògia, proclamant que, si arriben al poder, prohibiran per llei convocar eleccions en els mesos de calor.

Jo m’apunto a reflexionar. I d’entrada em pregunto que, si es pot votar per correu convencional, com és que no es pot fer per correu electrònic en uns temps en què molts documents -fins i tot oficials- ja es poden tramitar i signar per correu electrònic? I que no ens vinguin amb excuses de mal pagador que al·leguen manca de seguretat o altres causes. Perquè si això fos així, com és que es toleren les transferències econòmiques per part dels bancs i altres entitats econòmiques (inclosa la hisenda estatal) i se les titlla de segures i perfectes.

Segueixo, com ja he fet en reflexions anteriors, anant una mica més lluny. Perquè de la mateixa manera que en l’esmentat correu electrònic no canvio cada cop la meva contrasenya, tampoc tinc l’obligació de canviar de partit a cada procés electoral. Per tant, cas de tenir les idees clares, no s’hauria de fer possible que el votant fidel a unes sigles, mantingués aquella opció de votació ja explicitada i que el seu vot fos recomptat automàticament el dia de les eleccions i mentre ell està de vacances?

Perquè, evidentment, el dia que volgués canviar de vot o tornar al sistema presencial actual (fos o no temps d’eleccions) tindria una opció a la seva “fitxa electoral” que ho faria possible. Us imagineu tot el que s’estalviarien les nostres arques públiques?

Segur que molts heu invocat, mentre llegíeu això, allò que solem batejar com els “principis democràtics”. Oblidant que molts d’ells foren aplicats en un moment determinat i, per tant, foren aleshores una novetat trencadora. Els grecs i els romans votaven amb una pedra negra o blanca per decidir un dilema. Nosaltres ho fem amb una papereta. A l’edat mitjana votaven només els nobles en tant que membres dels Consells i altres òrgans. La revolució francesa es vanaglorià  que votessin tots els ciutadans, però només votaven els caps de família. El votant, en molts d’aquesta casos, havia de signar la llista com a prova de la seva participació mentre avui, la paraula del president de mesa després de comprovar la identitat, dona fe.  

Què impediria doncs que jo pugues anar al notari i, de la mateixa manera que registro y valido el testament que es compleix el dia de la meva partença, registrés i validés el vot per ser exercit en el meu nom cada cop que hi haguessin eleccions i no l’hagués modificat?