Cap d’arengada?, cua de lluç?

Aquest dies diversos periodistes radiofònics i alguns de mitjans escrit han usat el terme díscol altre cop. Feia temps que no l’escoltava. Ara l’han adreçat a alguns polítics. El terme díscol segons els diccionaris vol dir: De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

Recordo en temps passat, el temps dels paradisos perduts de la nostra joventut  que els díscols tenien una certa bona premsa, queien bé a la majoria de la gent, eren simpàtics, eren més aviat una combinació de trapella, murri animat i gamberro contingut però que tenien molta acceptació i alguns es constituïen en líders naturals de les colles d’amics. Sempre vorejant les línies de la transgressió ordenada. Confessem que envejàvem els díscols perquè d’alguna manera significaven tot allò que els altres no ens atrevíem a fer o ser i a més triomfaven, i molt.

La sociologia d’estar per casa explica que els díscols a mesura que es van fent grans van perdent la seva condició transgressora i van apaivagant els excessos  per acabar esdevenint uns adaptats per sempre més. Només queden el genuïns, els irreductibles, que malgrat l’irremeiable pas del temps mantenen la seva actitud rebel i esquiva, però la veritat és que també acaben perdent bona part de l’encant que tenien.

El llenguatge va evolucionant i el terme díscol en algun moment, fa anys, es va aplicar també a alguns polítics, bàsicament aquells que no seguien la disciplina del partit o del grup o votaven diferent del que havia recomanat la direcció polítics pel que fa al vot.

El terme va fer fortuna (relativa, clar) quan es va aplicar als diputats del PSC que van votar a favor de l’autodeterminació o que van votar en contra de la investidura de Rajoy (allò del No, és No). Alguns hi posaven un matís de critica, de recança, perquè significava que amb el seu vot contradeien a la majoria i al que s’havien compromès a defensar en funció del programa que havien acceptat. Però gairebé sempre l’actitud díscola dels polítics obeeix a una posició no programàtica sinó més de principis personals que semblen  intocables.

Però també es dóna la paradoxa de que els qui defensen que el vot hauria de ser personal i lliure quan algun diputat ho fa, ho practica, el critiquen. Sempre hi haurà els que critiquen el mort i el qui el vetlla. Coses de la política.

Ara aquets adjectiu l’hem vist aplicat i implícitament i en sentit pejoratiu a dos diputats provincials de Barcelona que estaven en el grup de JxCat, però quina procedència era d’altres agrupacions polítiques i per tant ben bé no estaven sotmesos a allò -criticat quan convé- de la disciplina del grup que es diu.

Ja se sap que en les eleccions es donen aliances per sumar vots pels consells comarcals i les diputacions. Al País a les primeres convocatòries electorals hi van florir una quantitat gens menyspreable de candidatures independents que sumaven per ells mateixos o s’adscrivien a algun partit per les institucions supramunicipals. Un cop assolida la representació cadascú actuava segons el seu criteri.

Bé doncs, a la Diputació e Barcelona s’ha produït una situació d’aquestes. Sumant en el grup de JxCat hi havia les candidatures d’Impulsem Penedès o Compromís. Els dos diputats que tenien aquestes formacions han votat a la candidata socialista i han entrat en el govern.

Però els suposats díscols s’han curat en salut i a l’hora de justificar el seu vot com independents dintre de JxCat, (segurament ho podien fer i ho tenien pactat així) s’han garantit el suport d’uns quants alcaldes del territori que recolzen la seva posició. Així ho han explicat a l’Eix Diari: Alcaldes i alcaldesses de les tres comarques han firmat l'Acord de Sant Quintí de Mediona per donar suport a la decisió de formar part del govern de la Diputació. El signen batlles i batllesses de Puigdàlber, Font-Rubí, Sant Quintí de Mediona, Montmaneu, Santa Fe del Penedès, La Torre de Claramunt, La Llacuna, Cabrera d'Anoia, Veciana, Cubelles, Sant Pere Sallavinera, Canyelles, Castellví de la Marca, Olèrdola, Calonge de Segarra, Avinyonet, Torrelles de Foix i Igualada.

Contempla un programa "d'inversions estratègiques" per a les tres comarques per aquest mandat 2023-2027, als ajuntaments, a les mancomunitats i als consells comarcals de la Vegueria del Penedès. Pretén desenvolupar projectes d'equilibri territorial, de desenvolupament econòmic i turístic, d'àmbit social, de reptes vinculats al canvi climàtic i infraestructures per a l'estalvi d'aigua, entre d'altres.

Bé doncs els dos alcaldes finalment anomenats díscols tindran una certa influència en el quefer de la diputació i naturalment fer política es tenir influència i ser útil al projecte que defensen.

El cert és que aquesta votació tampoc ha aixecat excessiva polseguera ni masses retrets per part dels dirigents ed JxCat, possiblement pels acords entre les forces que conformaven la coalició i els compromisos per les administracions supramunicipals.

He vist poques critiques des del propi àmbit post-convergent i ha estat des dels mitjans de comunicació que han sovintejat, aquest qualificatius de díscols que no arriba ni a  la sola de la sabata de ser uns trànsfuga.

Només des d’alguns candidats d’ERC que han volgut punxar a JxCat demanant-los que posin ordre a les seves files. S’ha magnificat el tema. Poca més. Ah, sí, i un comentari d’un periodista estretament vinculat a ERC que insinuava un “tamayazo” a la diputació ( S’entén com a Tamayazo la traïció de dos diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, que van impedir l’accés a la presidència de Madrid del socialista  Rafael Simancas. Tot va que va desembocar en la repetició d'eleccions que va guanyar per majoria absoluta  Esperanza Aguirre) que ras i curt vol dir al compra de vots. Tot una  mica exagerat tanmateix sobretot perquè els dos diputats provincials adquirien la condició per una coalició on segurament hi havia algun punt sobre la formació de la diputació i també la continuïtat d’un acord que ja venia dels darrers quatre anys entre PSC i JxCat.

En definitiva aquells que anomenen díscols van haver de portar a la pràctica  allò de Val més ser cap d'arengada que cua de lluç. I han triat bé, segur.