Van avançant

Estem que la camisa no ens toca al cos. Parlo de tots aquells que no volem que aquest invent de VOX arribi a tocar poder per començar a fer possibles les barbaritats que porta anunciant des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques. Per continuar posant toreros a les conselleries de Cultura, o colant medecinaires a les de Sanitat, caçadors a les de medi ambient i “terraplanistes” a les de Ciència i Tecnologia.

Perquè, si fem cas dels titulars de premsa, radio i televisió, sembla que la progressió de la aliança PP-VOX, tot i no ser una “Aliança Popular”, segueix avançant i ocupant parcel·les de poder a diverses comunitats autònomes, agradi o no, baules de poder i font de conflictes en el nostre sistema polític que, en principi, poden posar problemes a la governabilitat global.

Cert que partíem amb el llast de la regió de Castella i Lleó, ja governada per la coalició PP-VOX des de les eleccions de febrer del 2022 amb mesures tan “peculiars” com la desincentivació de l’avortament, però ens les vàrem prometre molt dolces quan Múrcia -que a dia d’avui segueix encallada però que sembla que cada cop té més a prop la solució “verdiblava”- va frenar el primer intent de govern de dretes a la seva comunitat autònoma. Però, seguint el vell aforisme de “una de freda i una de calenta”, vàrem patir una dutxa freda quan la Comunitat Valenciana es va decantar, després de canviar algun candidat “incòmode”, per oficialitzar el pacte -amb torero inclòs- que els ha permès anunciar, entre altres propòsits, l’estat de guerra oberta contra el català mentre enviava al purgat al Congrés com a cap de llista per València.

El cas de Balears tornà a donar-nos una mica d’esperança en constatar que dins del PP també hi havia gent -o sí més no així ho interpretaven molts analistes- que no volia compartir taula i tovalles amb la gent de VOX. Encara que l’exclusió de VOX del govern creat, no ha impedit que es creï una Comissió de seguiment que els malfiats veiem com un govern a l’ombra que donarà el vist i plau a les accions que un i altre proposin, tot disfressant-ho d’avaluació del compliment dels acords.

Però, si teníem alguna esperança de moderació en el PP, el cas d’Extremadura ens va deixar força clar que anàvem errats. Amb canvis de criteri per part de la màxima dirigent del PP, Maria Guardiola, que va passar de jurar que mai pactaria amb els que neguen la violència masclista, a agrair els seus vots afirmatius en la investidura i acompanyar-ho del regal de la Conselleria de Gestió Forestal i Món Rural.

I aquesta setmana, el tàndem PP-VOX acaba de reblar el clau a la comunitat d’Aragó. Començant pel lliurament de la presidència de les Corts aragoneses a VOX en la persona de Marta Fernández, que es va estrenar amb afirmacions negacionistes sobre el canvi climàtic o les vacunes. Un bon principi que haurà d’acabar d’arrodonir-se amb l’elecció com a president del “popular” Jorge Azcón que, agraït, ha decidit lliurar una vicepresidència -un graó més pel “parent pobre” de la coalició- al líder de VOX Alejandro Nolasco, junt amb dues conselleries, les d’Agricultura i de Desenvolupament Territorial. Tota una mostra de la “fermesa” del Partit Popular enfront un partit amic que n’exigia tres i enfront un PSOE al que, pel que sembla, hauria sondejat per fer coalició amb ell.

Perquè, davant de tota aquesta lenta però inexorable progressió (si més no això sembla) del PP a nivell autonòmic, què fan Pedro Sánchez i el PSOE al marge d’anar de vacances al Marroc i rebre una plantofada de part del rei alauita? Esperar la constitució de la mesa del Congrés de Diputats (del Senat, ni un esment, que allà les coses semblen estar dades i beneïdes en contra seva) i anunciar a bombo i plateret que, amb l’energia acumulada durant el merescut descans, res els aturarà en el seu camí cap una nova legislatura que dugui Espanya a ser el país més ric, democràtic, progressista i acollidor del món, gràcies a l’ajut dels estimats nacionalistes que els ajudaran a aturar la “marxa verda” de VOX. Curiosa paradoxa, no?