Prometre o jurar

A la passada elecció de la mesa del Congrés de Diputats de Madrid, abans de fer les preceptives votacions que ho possibilitaren, ses senyories varen haver de fer efectiu el seu acatament públic de la Constitució espanyola.

Com sempre, a més de les floritures que alguns hi varen afegir per poder tenir el seu moment de glòria, la fórmula emprada va tenir dues variants. La promesa i el jurament. Dues opcions que, tot i que el Diccionari  de la Llengua Catalana els doni com a sinònims quan defineix jurar com “afirmar, prometre, apel·lant a Déu, a una cosa jutjada sagrada, a una sanció superior, com a testimoni de la veritat”, però, curiosament, no ho fa quan defineix prometre com “obligar-se a fer, donar paraula de fer, donar o concedir alguna cosa”. Per contra, les dues paraules estan força ben diferenciades en el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia. Allà, “jurar” es defineix, entre altres opcions, com “someterse a los preceptos constitucionales de un país”, mentre que el “prometer” queda en un simple “obligarse a hacer, decir o dar alguna cosa”.

Faig aquesta matisació perquè, tal i com estan aparentment les coses del govern d’aquest país, no m’estranyaria que algun grup polític o diputat arribes a plantejar la il·legalitat d’alguna d’aquestes formes per embolicar una mica més la troca, retardar la formació del govern o buscar la repetició de les eleccions. O potser la Generalitat valenciana no ha mostrat el seu tarannà demanant que el valencià fos declarat llengua oficial, a l’alçària del català, l’euskera i el gallec?

Perquè, anant als inicis de la nostra democràcia, en concret a la proclamació primera del rei emèrit després del mític “Señor ¿juráis por Dios y sobre los Santos Evangelios cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Reino y guardar lealtad a los Principios que informan el Movimiento Nacional?” convé recordar la no menys mítica resposta de Torcuato Fernández Miranda “Si así lo hiciereis, que Dios os lo premie, y si no, os lo demande”. És a dir, que quan hom jura, ho fa en nom d’algú a qui s’atorga el dret a controlar els actes del que ha jurat.

En canvi prometre, sembla tenir unes altres connotacions molt més personals implicant només al que fa la promesa. Potser per això la paraula compromís es forma a partit de “cum” i “promissus”, esdevenint promesa conjunta o compartida. I potser per això, en el principi de la nostra democràcia, un altre personatge clau, Adolfo Suárez, va construir una altra frase mítica: “Puedo prometer y prometo” amb una primera part que no hauríem d’oblidar mai, i menys en una situació com l’actual en què cap grup polític té el poder absolut. Perquè per prometre una cosa, aquesta cosa ha de ser possible. Tant per ser-ho en ella mateixa -qui pot estar físicament en dos llocs a la vegada? – com perquè les condicions ho permetin -qui pot llegir amb el llum apagat?. Per això, prometre que Espanya i Europa -per seguir amb la llengua catalana- parlaran i escoltaran català, si no arribem a tenir les condicions necessàries -que els 27 països europeus i les 17 comunitats autònomes espanyoles ho acceptin individualment- no serà mai una realitat.

Però encara hi ha un altre aspecte que diferencia el jurar i el prometre. El primer té un garant: Déu en els juraments de l’àmbit religiós, el rei en les monarquies i el poder judicial en els règims democràtics. En el segon, és un mateix qui s’ha de convertir en aquest garant. D’aquí que la promesa s’hagi convertit en una figura retòrica pròpia de l’àmbit privat (prometre fer un regal, deixar de fumar o recollir la taula) mentre el jurament queda, cada cop més, per l’àmbit jurídic, polític o social en general. És a dir, aquells on hi ha (altra cosa és que facin la feina) organismes de control.

Clar que -d’aquí la meva reflexió- no sempre hi ha la voluntat d’acceptar aquest control. Potser per això, mentre veia jurar  o prometre a ses senyories, em va venir al cap un dels juraments més populars del nostre imaginari. El de Scarlet O’Hara a “Alló que el vent s’endugué!”, quan diu. “A Dios pongo por testigo que nunca mas volveré a pasar hambre”. Havia sentit a parlar de les portes giratòries?