A Vilafranca falta gent...

Em comenta el bon amic Xavier Capdevila que està preparant un article per la revista “Castells” sobre la tendència cada cop més estesa de programar les diades castelleres en hores en que la solejada vagi de baixa. Esperarem les seves reflexions que segur seran adequades però ja sabem que fins ara sempre havíem dit que els castells els calia calor, escalfor de la plaça i que per això a l’hivern es feia difícil construir amb seguretat els castells. Però als nivell de calor que arribem ara ja és impossible de suportar amb la mínima confortabilitat que demana poder seguir una jornada amb normalitat.

Però mentre no hi hagi decisions raonades i raonables les diades que tenim al davant les que són les més importants del primer tram de la temporada algunes seguiran al migdia i resar perquè la canícula ens doni una treva.

Ja ningú dubte de que, fa anys, amb el parèntesis de la pandèmia, ens trobem en una època, llarga època, d’or, de brillants potser, dels castells. D’ençà uns anys les actuacions tradicionals es converteixen en noves fites i no hi ha balanç de temporades que resisteixi el present. L’aparició de noves colles cap finals dels setanta, principis dels vuitanta. L’aplicació de noves tècniques, la incorporació de la dona als pisos dels castells fan que hom es plantegés assolir cotes que fa uns anys eren impensables. En aquests darrers 15 o 20 anys possiblement s’hagi avançat més que en bona part segle XX. Ara el repte és saber fins quan això. Fins quan es podrà anar més amunt i amb més seguretat.

El cicle de la història ja ho sabem,  no és una línia continua eterna; té alts i baixos, té trencalls i dreceres, la línia de la història castellera també té alts i baixos i a voltes camins sense sortida. Colles que havien estat punteres, avui és mouen entre la desaparició o el serpenteig en les cues de les classificacions que molts mitjans de comunicació fan. Res de nou. És llei de vida. La història ens porta a saber que no només és tracta de fer una gran actuació puntual que ens meravelli però que sigui com un foc d’encenall, una flor que no farà estiu, un encenall que s’apagarà amb rapidesa, sinó de conservar, amb constància, amb feina, amb empatia, la precisió, el coratge, la tècnica i sobretot el caliu humà. La colla, el col·lectiu ha d’estar cohesionada i molt cohesionada per afrontar el repte del pas del temps i de saber situar-se a l’alçada en cada moment. Es tracta òbviament també d’encertar-la en els necessaris relleus generacionals que permetin una continuïtat sense masses ensurts ni trencaments, amb lligams sòlids en la transmissió de coneixements i el manteniment dels valors de cada colla.   

És evident també que la potenciació informativa, la presència mediàtica creixent dels castells, la difusió d’imatges espectaculars els ha portat un nivell de popularització que supera amb escreix els límits dels afeccionats incondicionals i comença a esdevenir un bon reclam a tots els nivells, d’aquí també els sostinguts plens a les places d’arreu el país, al marge de les condicions climatològiques, on s’han consolidat diades importants.

Estem ara ja acabant  la segona quinzena d’agost en que es produeixen les actuacions de Castells més importants de l’època estival, per la coincidència de la colles més importants i perquè són diades ben assenyalades en el calendari Casteller.   

Un any més s’ha fet realitat altre cop que a la Bisbal s’alcen castells  importants, perquè de l’esforç de les dues colles vallenques i dels verds vilafranquins en va sortir una jornada bona però per sota de les expectatives que hi havia posades però que deixa les portes obertes a veure millors diades i amb castells que ben segur que superaran els que vàrem poder contemplar a la Plaça de Sant Jordi de la Bisbal del Penedès. Algunes de les realitzacions per la seva estructura i combinació fan intuir amb una mica més de tranquil·litat i confiança cotes més altes de castell i manilles convertides ahir en folre però que en dies a venir tindran la seva missió específica. Potser estratègia o que calgui fer ajustos.

És conegut que la jornada de la Bisbal del Penedès coincidint amb la Diada de l’Assumpció, dia les festes majors del país s’inicia enguany la recta final de l’estiu casteller o almenys de la jornades més potents d’actuacions que passa primer pel Catllar, després per l’Arboç i culmina a la plaça més castellera, o sia, Vilafranca. La línia ascendent, però amb dubtes, de les colles que actuaren a la Bisbal més el que vàrem veure de la dels Minyons de Terrassa fan presagiar que enguany com fa unes temporades es supera el límit de l’any anterior, es supera el llistó que ja era alt i això, ara per ara, sembla inaturable. De ganes segur que n’hi ha, de qualitat també caldrà doncs trobar el lloc i el moment de fer l’oportunitat una realitat constatable. I com en el joc de cartes, alguns ja han cantat cau a la Bisbal, sobretot la Jove que amb tot descarregat van sortir pletòrics, veurem qui canta el recau a l’Arboç i per fi qui canta el Sant Vicens a Vilafranca. Quedaran, això si, les diades de les colles com a remat final d’una temporada que ja ningú, ni els experts s’atreveixen a predir. I com diu la cançó: Quan creus que s’acaba, torna a començar de nou. Ull viu! que això ara ja va de veres!.

A Vilafranca falta gent, encara que sigui al migdia i amb una previsió de temperatura no tant alta com els darrers dies, però amb xafogor. Res que no hàgim patit altres vegades i ja sabem que en aquestes diades a la plaça hi ha un gamma molt àmplia d’espectadors amb visions diferent del món casteller, els que en saben, els que no hi entenen, els que comencem a moure’s per les places i els que ja són veterans, i naturalment els que volen aparentar un coneixement profund i no n’encerten ni onejo fan afirmacions que et deixen palplantat com si aguanten no cauran” i dit això queden tan amples i convençuts que la seva saviesa castellera és superior a la dels altres en matèria castellera. Genial!

Expectativa alta, després veurem si es compleixen les previsions, i el cert és que cada vegada som més exigents, i ja no ens conformen amb el que ja és molt i en volem una mica més

La calor, amb pic de calor, amb onada de calor, o si, per casualitat, plou o fa  vent, a Vilafranca falta gent!.