Danys col·laterals

El de qui manarà els propers quatre anys si no hi ha avançaments electorals o altres ensurts. Just quan a Catalunya ens preparem per sortir al carrer, molt em temo que cada cop menys esperançats, a demanar allò que fa tants anys que demanem. Que ens deixin ser un poble amb tots els drets. I també, naturalment, amb totes les obligacions que això suposa.

De fet, però, veient com evolucionen les coses i com tothom vetlla el seu hortet (i no només els polítics, diguem-ho clar) no sembla que la cosa sigui una bassa d’oli. La possibilitat d’una nova cita electoral em sembla, hores d’ara, la sortida més probable. I que consti que no hi tinc res a dir. Al cap i a la fi és una opció contemplada -i imagino que regulada- en el nostre sistema constitucional. Quelcom que, pel que sembla, els legisladors es varen oblidar de fer, incloent-ho en la nostra Carta Magna, en el cas de la amnistia i l’indult, duent-nos ara a una dialèctica perversa entre els que diuen que hi és implícita i els que sostenen que allò que no s’explicita, no existeix. Una polèmica que l’únic que pot portar és a que tothom pateixi danys col·laterals pel simple fet de dir o fer la seva. I, per tant, que tothom arribi a aquesta segona convocatòria amb les ferides encara fresques i poc cicatritzades de la primera.

Imagineu, per exemple, com de danyats poden estar els socialistes que van defenestrar Susana Diaz per posar Sánchez a La Moncloa, si aquesta setmana hem vist sortir aquells que foren els pares de la Constitució (Gonzalez, Guerra, Almunia i demés) encara sagnant i poc menys que anunciant l’Apocalipsi si l’actual president cedeix a les pressions dels “gàngsters” que volen dinamitar Espanya. I em pregunto què han fet durant tots aquests anys a l’ombra en comptes de repassar i millorar el que ells varen proposar i aprovar i que ara tants mals de cap ens porta. Per què ara han sortit a trencar el seu silenci de tants anys quan el problema, pel que ells mateixos diuen, ve de lluny?. Perquè, per posar un altre exemple, com poden els jutges criticar ara el desgavell dels seus òrgans de govern, assenyalant als polítics, quan ells, pel que comenten els experts, estan interpretant lleis i fixant procediments, avui blanc i demà negre. I no renoven la seva cúpula per més terratrèmols que hi hagi i discrepàncies que apareguin.

Jo crec -i vull creure- que tot plegat és per evitar danys col·laterals com el que ha patit, per posar només un exemple, Meritxell Batet. Ser moneda de canvi i boc expiatori en una negociació de la mesa del Parlament espanyol que ha seguit embolicant la troca.  

Perquè, si alguna cosa està clara és que tothom acabarà deixant pèls a la gatera. Que la venjança seguirà essent un plat que es menja fred. Que mentre tu pateixis més que jo, els meus patiments seran suportables. Res de nou sota la llum del sol.

En l’àmbit polític, naturalment. Perquè molt em temo que els ciutadans ja comencen a estar fins el monyo de tot plegat. Que cada cop els importa menys si es parla aranès o no al Parlament, si l‘indult és més ajustat que l’amnistia per resoldre la situació de Puigdemont i fins i tot si el rei emèrit pensa tornar o no a Espanya per fer les paus amb el seu fill.

Que cal anar a votar aquest proper Nadal? Doncs s’hi va i llestos. Que Catalunya aconsegueix una amnistia? Doncs que li aprofiti. Que VOX o Bildu pugen? Doncs ja baixaran. Que en Feijóo acaba fent figa? Doncs que li busquin un relleu o que aprofitin la presidenta de Madrid que, pel que es veu, ja mana prou. Al cap i a la fi, els preus seguiran pujant, la feina essent estacional i la felicitat, depenent més dels resultats de l’equip de futbol que de la justícia social i l’eficàcia administrativa del país. Si això no és un dany col·lateral -i dels grossos- que baixi Déu -en qualsevol de les versions- i s’ho miri.