Les alberedes s’obriran perquè hi passi l’home lliure

La lectura d’algunes notícies et generen un cert impacte, sobretot quan aquestes et porten a la memòria fets que, d’alguna manera, en el seu moment et van generar també alguna commoció i en alguns casos també una presa de consciència col·lectiva.

Hem llegit fa poc dies la notícia que després de gairebé 50 anys el Tribunal Suprem de Xile ha dictat sentència definitiva per l'assassinat del cantautor i activista polític Víctor Jara, el setembre de l'any 1973, a mans de les forces colpistes liderades pel sinistre Augusto Pinochet. Ho hem llegit dues vegades, cinquanta anys després surt la sentència. És ben cert allò de val més tard que mai si es tracta de fer justícia

El Tribunal Suprem xilè ha desestimat els recursos que s'havien presentat i ha confirmat la condemna contra set ex militars a 25 anys de presó pels delictes de segrest i homicidi de Victor Jara i Littré Quiroga Carvajal, Víctor Jara era un cantautor xilè que a través de les seves lletres compromeses va esdevenir una icona dels càntics revolucionis i de lluita, i altres composicions van ser autèntiques lliçons d’amor.

Jara va tenir un reconeixement internacional després de saber-se que havia estat detingut mentre donava classe a la Universitat i portat a l’Estadi de Xile on s’anaven tancant tots els partidaris del president Allende i compromesos amb el moviment de la Unitat Popular, d’allà ja en va sortir torturat i mort de manera impune pels militars colpistes que feien costat al sinistre assassí Augusto Pinochet.

Aquí a l’any 1973 es mantenia la funesta dictadura franquista, encara que ja anava debilitant-se però encara mataria més, el dictador ja patia greus problemes de salut però calia aguantar-lo viu perquè servís de lligam de les diverses famílies polítiques i econòmiques que mantenien viva la dictadura. Feia relativament poc que s’havia celebrat el Procés de Burgos, a finals del 1970, amb condemnes a penes de mort a 16 militants d’Eta. Aquell 1973 també hi hauria el judici conegut com el 1001 contra Marcelino Camacho i altres dirigents de CCOO i també es va produir la mort en un atemptat de Carrero Blanco, tat plegat va ser un revulsiu perquè molta gent prengués consciència de que calia fer aportacions a la lluita contra la dictadura.

Alguns ens començàvem a foguejar, apreníem a llençar algunes octavetes i la tècnica de la pintada a la paret mentre rebíem adoctrinament (mai més ben dit i celebrat) per part d’aquells que feia temps que bregaven contra el franquisme. I ens parlaven de Xile, com un mirall, del que calia treure ensenyaments i també alguns elements crítics.

I de la mà d’aquest antifranquistes forjats en la foscor d’una postguerra apreníem també els valors de la democràcia.

Per això quan el setembre de l’any 1973, (un 11 de setembre casualment) un 11 de setembre d’ara farà 50 anys es frustrava l’esperança d’un país, Xile. L’exèrcit, com altres vegades, trencava la democràcia i amb un cop d’estat cruel i sagnant esborrava de cop i volta els avenços decidits del govern del president Allende.

Guardem records d’aquells fets, el mateix president metralleta en mà defensant-se dels atacs dels militars mentre es succeïen els bombardeigs sobre el Palau presidencial.

Les imatges, gairebé en directe, del seu assassinat (altres parlen de suïcidi, però si fos així també seria una acció criminal per les raons que el porten a l’acte final).

La repressió ferotge del colpistes encapçalats pel sinistre Pinochet que va protagonitzar una repressió brutal i sens cap mena de mirament.

Salvador Allende va gosar implantar el socialisme democràtics des de les institucions, obviant la via revolucionària i generant confiança en la societat, es tractava d’implantar el socialisme de forma pacífica, tranquil·la, sòlida i des del sí de les regles institucionals, Aquest procés va ser conegut com la via xilena al socialisme. L’objectiu del govern escollit per una àmplia majoria a les eleccions de 1970 era trencar amb el sistema capitalista que explotava una bona part del xilens i dels bens naturals per una economia planificada, en gran part estatitzada, i tot fonamentant-ho en la justícia social.

Des del primer moment al sí de la coalició d’Unitat Popular hi va haver discrepàncies però van ser els aliats de sempre, les grans patronals, els EEUU amb el braç executor de la CIA, part de l’església, una bona part de la jerarquia, i també part de l’exèrcit es van oposar al procés democratitzador fins que van  derivar en la conxorxa del cop d’estat militar encapçalat per Augusto Pinochet que va exercir la dictadura fins l’any 1990 després de perdre uns anys abans un plebiscit sobre el seguiment del seu règim i d’unes eleccions presidencials.

El dictador però va passar a un retir discret malgrat hi havia un clam general perquè se’l jutgés i se li reclamessin les responsabilitats polítiques i socials per la seva acció i per la seva repressió. El familiars de morts i desapareguts reclamaven justícia. Aquí, això encara es demana ara amb el afusellats de la guerra civil, sense massa acollida dels seus precs.

Hi va haver una oportunitat d’or per asseure a Pinochet al tribunals recolzat en el principi de Jurisdicció Universal, el jutge Garzón va aconseguir la detenció cautelar i domiciliària de Pinochet a Londres. Mentre la cambra del Lords deia que no gaudia d’immunitat el ministre d'Interior britànic, Jack Straw, va decidir que no havia de ser extradit a Espanya on podia ser jutjat per la mort i desaparició d’alguns espanyols durant el cop. Tot i les protestes d'organitzacions de defensa dels drets humans, el març del 2000 Pinochet va poder tornar a Xile.

Ara farà cinquanta anys del  cop d’estat i la mort del president Salvador Allende. Ara a Xile torna l’avanç de la dreta i el president Gabriel Boric té dificultat per consensuar una declaració per condemnar el regim de Pinochet i la seva sagnant repressió.

Mentre però carregats d’esperança, malgrat tot, fem nostres les paraules del president Allende Sàpiguen que s'obriran de nou les grans alberedes per on passi l'home lliure, per construir una societat millor.

Tant de bo el noble desig d’Allende sigui ben aviat una realitat arreu.