Voluntat de servei

Moltes vegades hem escoltat la comparació de que la vida és un camí, més o menys llarg, i que al llarg d’aquest camí vas emprenent activitats, accions, vas modulant els coneixements i que en alguna part d‘aquest camí t’acompanya (o acompanyes) a gent, a persones diverses que et fan algunes aportacions a la teva manera de ser i pensar.

Bé doncs en el nostre camí i en el de moltes altres persones hem coincidit un bon tros del camí amb la Carolina Orriols.

La Carolina Orriols ens va deixar fa unes setmanes. La noticia ens va sorprendre. Sabíem de la seva salut precària darrerament però no per arribar a la fatal situació. Carolina Orriols va ser una de els dirigents importants del socialisme de la ciutat. Va tenir un paper destacat en el final del franquisme encara en la clandestinitat i durant la transició.

En les primeres eleccions municipals de l’any 1979 va ser escollida regidora en formar part de la llista socialista encapçalada per Jaume Casanovas. Vam coincidir amb ella entre l’any 1983 i 1991. La Carolina va formar part d’aquell primer consistori, ara ha fet quaranta quatre anys que els regidors van arribar als ajuntaments democràtics després de la dictadura. Les eleccions municipals de 1979 van trencar la història.

Aquell ajuntament encapçalat pel Jaume Casanovas, aquells primers regidors es van trobar amb una feina ingent. Tot estava per fer però no tot era possible. Van posar les bases per modernitzar la ciutat, van posar de relleu un nou municipalisme, que entroncava amb el municipalisme d’esperit republicà, un municipalisme que podríem definir d’humanista, proper, clar  transparent i amb voluntat de transformar a fons la ciutat. La ciutat que rebien mancada de tot i van començar a planificar-la, i millorar-la.

Tota aquella colla de regidor i regidores van ser els pioners del que després han anat succeint-los al llarg de les convocatòries electorals.
Personalment i políticament crec que van fer una molt bona feina, amb mancances evidents, amb experimentació, i per tant amb errors, però amb un balanç d’haver fet una molt bona feina, d’ells i elles vam aprendre moltes coses, vam debatre apassionadament, vam fer reflexions llargues i a vegades recurrents, van actuar amb honestedat i dedicació, però fonamentalment ens ha quedat i han deixat com llegat la idea de que la política es fa amb les persones i per les persones. Que les persones són el centre i objectiu del treball polític.

En aquella primera legislatura la Carolina va exercir de regidora de governació (nom que potser ara ja no te massa predicament), des de personal fins a la policia, una papereta que va gestionar amb eficàcia però no sense problemes, el mateix fet de ser dona i haver de comandar una policia que encara venia del franquisme amb molts vicis adquirits no era tasca fàcil però se’n va sortir prou bé.

També va fer una tasca important en la formació i el treball. El Centre de formació Ocupacional de la Paperera va ser un centre pioner i exemplar en aquells moments. La Paperera va representar una innovació en la   fonamentació de la formació ocupacional, amb les readaptacions de molts treballadors a noves possibilitats i a més ho va fer en un moment en que calia afrontar amb decisió una de les crisis industrials més fortes de la ciutat.  El treball va ser molt  valorat i molts municipis de Catalunya el van prendre com un model a seguir. Avui, la Paperera, reconvertit en Institut Municipal d’Educació i Treball segueix fent una bona feina.

Ja es veu doncs que la Carolina va ser una persona que va ser activa políticament, amb posicions d’esquerres i de defensa del progrés fent-ho, a més, des de la voluntat de servir a la comunitat, voluntat que ja havia estat palesada clarament en la seva pertinença al moviment Escolta i moltes associacions de caràcter social, persona amb interessos culturals notables i també amb un neguit intel·lectual admirable. Esperit de servei des de posicions de progrés

Va fer de mestra, i això ben segur la va ajudar a posar sempre per davant la necessitat que es comprenguessin les accions. Sempre estructurava les seves intervencions, paper i llapis a la mà elaborava l’esquema de la seva intervenció per no deixar d’expressar les idees i conceptes claus i prenia notes sobre els arguments que s’anaven descabdellant al llarg dels debats. Segur que després els repassava i en treia conclusions. Va estudiar dret ja de gran, va exercir d’advocada a l’UGT i sempre, sempre procurava estar al cas del que políticament era rellevant. Després de l’any 1991, any en que va deixar l’ajuntament, es va dedicar professionalment a la gestió de polítiques d’ocupació i formació a l’Ajuntament de Barcelona i de la igualtat entre les persones a la Fundació Maria Aurèlia Capmany. I encara amb l’altruisme que li era propi va estar al capdavant de la Creu Roja de Vilanova on va fer un treball de modernització i professionalització dels les tasques que portaven a terme.

Vam tenir una relació amb alts i baixos com amb moltes de les persones amb que fas camí plegat en algun moment de la teva vida. Vam compartir dos mandats municipals amb responsabilitats diverses. No sempre coincidíem en les estratègies però sempre partícips del mateix projecte i ideari. Sempre va prevaler i hi va haver una relació de gran respecte i de mútua estima. Ens vàrem confrontar en les primeres primàries -sinó les primeres, unes de les primeres a tot el país, quan això de les primàries era un repte però no una realitat estesa- que va fer el PSC. Van ser molt disputades i en alguns moments potser ens vam excedir tots plegats. Però després coneguts els resultats la Carolina va ser d’una lleialtat al projecte fora de tot dubte. Una més, i treballant amb voluntat de que les idees del socialisme tornessin a governar a la ciutat.
Persona molt preparada intel·lectualment, dura però no inflexible en la negociació. Però fidel sempre al projecte socialista i d’una lleialtat notable en el terreny personal.

L’alcalde Juan Luis Ruiz en una piulada deia que “Sempre estaràs en el meu record. Gràcies per tant, Carolina. Vilanova i la Geltrú porta la teva empremta”. Cert. La Carolina com tots aquells que fa més de quaranta anys van iniciar el que avui és el municipalisme democràtic, mereixen, el nostre agraïment, el nostre respecte i el nostre record, i sobretot no perdre el patrimonis que en van llegar.

Gràcies doncs, Carolina, per la molta feina feta, ben feta i per l’exemple de constància i perseverança en l’acció política.