Negociar? Què i per què?

Darrerament es parla molt de la investidura, no de la que va instar Felip VIè, em refereixo a la que podria tirar endavant o tirar-nos enrere. Se’n parla molt, massa segurament, perquè hi ha moltes hipòtesis però encara més incògnites.

Certament hi ha converses engegades, però així com conversar es pot fer amb tothom, negociar únicament té sentit fer-ho amb qui té la teva confiança o amb qui creus que pots arribar a un acord fiable. Si no és així, és perdre el temps. La gestació de la negociació, com tota gestació, és oculta, la podem observar però no conèixer-la realment, cal esperar el seu temps per a veure’n el resultat.

Però aquesta no és una negociació qualsevol, ja hi ha altres instàncies on tractar temes com dèficit fiscal, traspàs de rodalies..., ara el que es tracta és d’encarrilar i de resoldre un tema de fons: quina relació han de tenir Espanya i Catalunya, Catalunya i Espanya. És per això que veig imprescindible establir un punt de partida, uns aspectes sobre els que es pugui sustentar aquesta futura negociació. Quins? No dec ser la persona adequada per enumerar-los, però si l’objectiu és la relació entre l’Estat i Catalunya, deuen haver de ser aspectes que incideixin en això. Cal que totes les persones represaliades per la seva intervenció en el Procés deixin de ser víctimes d’una actitud de represàlia i de venjança: amnistia. Però això sol no pot resoldre el tema de la relació futura, deu caldre valorar quina és la relació que Catalunya vol establir, i per tant es necessita acceptar el dret a decidir, a decidir el futur.

Sí, bé ja tenim llei d’amnistia i acceptació del dret a decidir, i ara... Són de fiar aquestes acceptacions? Si recorrem a l’experiència, no gaire, sempre hi ha rebaixes o incompliments, per tant deu caldre un mediador, algú que pugui fer realment de testimoni i garant del que s’ha negociat i del que s’ha acordat. I aquest mediador, qui pot ser? S’ha dit, i contradit, que podia ser Rodríguez Zapatero, però si recorrem a la memòria... Algú recorda la frase “Apoyaré el Estatut que haya aprovado el Parlament de Catalunya”. Ho va dir ell, i després, què va passar amb l’Estatut? És allò dels incompliments.  

Amnistia, dret a decidir, presència d’un mediador: pot ser això? Què hi diu la Constitució? I la pràctica? Anem a pams...

Abans d’aprovar-se la Constitució hi va haver una amnistia, 1977, que va alliberar els presos polítics i, alhora, va actuar com a muralla defensiva dels diferents crims contra la Humanitat com genocidis i desaparicions forçades ocorreguts durant la guerra.

La Constitució no recull la utilització de l’amnistia. No la prohibeix com fa amb l’indult general, i tampoc la recull, per tant no en fa esment. El que no està prohibit, deu ser legal, no? Ara tant PSOE com PP diuen que no hi cap a la Constitució, però si mirem la pràctica veurem que no deu ser així. Tant un com altre partit van aprovar amnisties d’abast fiscal en tres ocasions

La primera va ser l’any 1984 (PSOE), quan es va permetre aflorar els diners a través de la compra de pagarés públics. La segona es va produir anys després, el 1991 (PSOE), permetent-se comprar deute públic especial amb diners evadits a un interès del 2%. I la tercera, i més recent, va arribar el 2012 com a “declaració tributària especial” per aflorar diners amb una taxa impositiva molt inferior a la que hagués correspost. L’any 2021 es van prohibir per llei les amnisties fiscals a instàncies del Tribunal Constitucional.

Segons això les amnisties són admeses per la Constitució, i únicament en el cas fiscal hi ha una prohibició.

Convocar un referèndum per exercir el dret a decidir no és delicte. L'any 2003 es volen que fos un delit a través de la llei orgànica 20/2003 i es va intentar modificar el codi penal, però posteriorment el 2005 es va derogar la penalització de la convocatòria de referèndum amb la llei orgànica 2/2005, que és la llei que hi ha vigent. Per tant qualsevol actuació del fiscal que persegueixi una cosa que no és delit, contradiria l'article 49 de la Carta dels drets fonamentals de la UE, que deixa clar que ningú no pot ser jutjat per una cosa que no és delicte. És l’estat qui té l’atribució de convocar un referèndum, però pot traspassar-la temporalment a una nacionalitat, per tant no hi ha impediment legal, si ho vol el Gobierno, per poder convocar un referèndum posant sobre la taula el dret a decidir.

L’existència d’un mediador no té cap entrebanc legal, senzillament es fa imprescindible quan no hi ha confiança en el compliment dels acords i es busca algú que en pugui donar testimoni. Si l’estat li costa d’acceptar-lo, no és per legalitat, és per orgull: com pot ser que una autonomia no tingui confiança en el seu estat? Inconcebible però mirant el compliment d’altres acords anteriors, absolutament raonable, fonamentat i imprescindible.

Però hi ha pesos pesats de la política espanyola que hi estan en contra, tu qui ets per a contradir-los? Segur que mereixen confiança? Ho mirem un altre dia...