No han perdut prestigi ni credibilitat

Aquest escrit és una continuació d’un anterior “Negociar? Què i per a què?”.

Generalment, i en tots els terrenys es produeix un relleu generacional, i és sa que existeixi per impulsar adequacions a les noves necessitats. Un relleu demana que qui el pren sigui capaç de fer-lo progressar i, alhora, que qui el dóna sàpiga cedir el pas.

Deixar pas pot ser complicat, demana certa humilitat, una dosis de confiança en el futur i un grapat de realisme: el futur no és una continuació del passat, és una evolució del present. Sense aquesta evolució, dins d’una realitat canviant, el relleu no impulsa cap endavant, frena, ancora en el passat.

L’escrit citat al principi acabava remarcant que “hi ha pesos pesats de la política espanyola que hi estan en contra”, parlant de la necessitat de negociar i cercar noves vies de solució dels problemes d’estructura de l’estat, si és que realment Espanya és un estat per voluntat i no per imposició. Aquests pesos pesats mereixen confiança? Tenen crèdit?

Hi ha polítics, com José Mujica, que va saber passar de president de l’Uruguay a ciutadà de carrer amb absoluta dignitat, donant un missatge unitari amb les paraules i amb els fets. Anteriorment ja havia passat, però ara es manifesta amb absoluta claredat, que tant Felipe González, com Alfonso Guerra o José Maria Aznar, tenen dificultats per acceptar que el seu moment ja ha passat i que ara el moment correspon a uns altres. Tots tres van ocupar llocs de molta responsabilitat dins de l’espai que es va anomenar “transición”. Ara volen seguir influint en el futur com abans van potinejar el passat.

Ho poden fer pel prestigi que van acumular? Tenen crèdit? Ho fan perquè no saben envellir amb dignitat? Ni van governar amb dignitat ni ara mereixen crèdit, precisament per la seva “obra de govern”.

José Maria Aznar, l’any 1998, va establir contactes amb l’organització ETA i accedí a l’apropament a Euskadi de 135 presos. Ell és l’artífex de l’entrada d’Espanya en la Guerra del Golf, al·legant unes armes de destrucció massiva que sabia que no existien. També els desastres en la gestió del petrolier Presige i de l’accident del Iak-42 a Turquia el 2003, van ser obra del seu govern.

Espanya, l’any 2004, va pagar dos milions de dòlars per afavorir l’obtenció de la medalla del Congrés dels EUA a Aznar.

L’onze de març de 2004 hi va haver un atemptat a Madrid, a l’estació d’Atocha. Van morir 191 persones. Aznar i el seu govern van manifestar en tot moment que havia estat ETA, pressionant fins i tot als mitjans, cònsols i diplomàtics espanyols per fer que difonguessin l’autoria d’ETA, fins el punt d’assolir una condemna explícita a ETA per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Va ser una maniobra per deslligar l’atemptat de la intervenció d’Espanya a la Guerra del Golf.

Va perdre les eleccions d’aquell mateix any i com a “consolació” li va ser atorgada la Medalla d'Or del Congrés dels Estats Units d'Amèrica i va ser nomenat membre del Consell d'Estat d'Espanya. El juny de 2007 es va fer públic que havia estat fitxat per un fons d'inversió britànic, Centaurus Capital, que opera des del paradís fiscal de les Illes Caiman.  Un gran prestigi i una absoluta credibilitat...

Senyors González i Guerra, Com poden pretendre donar lliçons de dignitat, d'honradesa, de legalitat i de rebuig de la corrupció política? Qui va mentir als espanyols en relació al referèndum de l'OTAN? Qui va fundar o va tolerar que es fundés un grup terrorista anomenat GAL? Quants càrrecs del seu govern o de l'administració van acabar a la presó per diferents incompliments de la llei? Fem una mica de memòria?: Juan Guerra, José Barrionuevo, Luís Roldan, Rafael Vera, el governador del Banc d'Espanya Mariano Rubio, Luís Corcuera, Antonio Asunción, Gabriel Urralburu ... I qui s'ha lucrat amb les "portes giratòries" cobrant, per exemple, 126.000 euros anuals  en l'exercici d’un càrrec a Gas Natural, un càrrec que va deixar perquè s'avorria sense fer res? En quatre anys el senyor González va guanyar 566.000 euros per no fer res.

En el seu dia es van empassar la Transició i se’n van aprofitar, després sembla que les formes del franquisme també han arrelat en ells.

Recorden Augusto Pinochet? Sí, oi? La DINA, la policia secreta de la seva dictadura xilena, havia segrestrat i fet desaparèixer més de 1.100 líders de grups progressistes, i vostès i el seu govern entre 1983 i 1986 els va estar venent armament. Això sí, el negoci és el negoci i els remordiments pesen: van decretar silenci als mitjans i fins ara, quan fa 50 anys del cop d’estat de Pinochet, no se n’ha tingut constància i certesa.

Si repassem la trajectòria dels senyors Aznar, Felipe González o Alfonso Guerra, ens podem trobar un bon mostrari de situacions vergonyants de la història recent de l’estat espanyol. Ara són altres, els agradi o no, els que han de gestionar el present i el futur. Senyors, ja que no ho han fet abans, ara, per què no envelleixen amb dignitat?