Temps d’espera

Sí quatre vots són relativament pocs però en ocasions, com aquesta, són la distància entre ser president del govern i ocupar la Moncloa, o no.

I escoltar dir a l’aspirant Feijóo que no serà president perquè no ho vol. Que si ho desitgés, ho seria, però que ell té principis, no sols sorprèn sinó que és una falsedat més de les que ha anat dient al llarg de les seves intervencions públiques. Ho deia perquè no volia els vots al preu que anaven en alguns espais de l’hemicicle. Però Feijóo amaga -ignora volgudament- que alguns d’aquets vots que li calien per obtenir la presidència només els podria obtenir renunciant prèviament als de VOX i així, en aquesta operació, tampoc sumava. I li va quedar ben clar si va escoltar la intervenció d’Aitor Esteban. La jugada de Sánchez és bona, segurament la cortesia parlamentària i els hàbits, usos i costums, del Congrés feien esperar que fos ell qui sortís a rebatre a Feijóo però no sortint s’estalviava parlar del que no vol parlar fins que no sigui oficialment candidat i per altra banda va descol·locar Feijóo quan Puente li va dir Ahora explíqueme, señor Feijóo, de ganador a ganador. Ya que estamos en igualdad de condiciones, ¿por qué tiene usted mejor derecho a ser presidente del Gobierno que yo a ser alcalde de mi ciudad? Desmuntava bona part de l’argumentari de Feijóo que reclamava la presidència en ser el més votat.

La sessió d’investidura va seguir el guió establert i previst, doncs, la cambra va negar la confiança a Núñez Feijóo per esdevenir President del Govern d’Espanya.

Investidura que no serà gens fàcil i que de produir-se tampoc garantirà que hi hagi govern per massa estona o que la legislatura s’acabi en els terminis previstos.

La situació és complexa, hi ha la discreció necessària de moment de les parts  que imagino han començat a negociar des de fa dies i fer-ho amb més intensitat després de que Sánchez hagi esta designat candidat.

A partir d’aquets moment sí que ha d’aprofundir amb majors explicacions de les que ha donat fins ara que s’ha mostrat molt caut a l’hora de parlar de l’amnistia  tot i que ha llençat algunes pistes, poques certament, per on pot anar la voluntat d’acord.

El tema està sembla centrat en l’amnistia. Però a la pregunta és: amnistia per a què? El mateix terme ja porta implícita la resposta, oblit. Però l’oblit si no és bidireccional no tindrà massa sentit ni tampoc gaudirà de la comprensió avui necessària per la part de la societat que a Catalunya va votar el passat 23J a opcions d’esquerra no independentista i va guanyar amb solvència. Després l’aritmètica parlamentària ver fer un gir de guió inesperat.

Amnistia que ni legislada ha aixecat l’oposició estranys de la Conferència episcopal espanyola, que entre no parlar del tema dels abusos i altres temes celestials encara tenen temps de pronunciar-se. I els fiscals conservadors? Aquets ja van de sobrats i van directament a demanar a Europa que sancioni a Espanya si hi ha amnistia. Realment tenen un morro que se’l trepitgen tots plegats....

Però diuen que encara no n’hi ha prou amb l’amnistia i que calen més coses. I tant si calen més coses, i els negociadors els posaran damunt la taula per començar amb els màxims i anar modulant fins trobar, si la troben una mesura justa i acceptable per tothom, o almenys que no faci gaire mal a cap dels participants en el possible acord.

Caldrà molta traça fina per recosir punts d’acord i també tenir clar que l’acord pot petar per qualsevol de les costures que s’hagin envestat i tibin massa. La confiança és un element clau en tota negociació i no tenim gens clar que avui la confiança en temes polítics presideixi les relacions dels que s’han d’asseure a la taula a negociar i hipotèticament a pactar.

I en aquets sentit sorprèn que el Parlament aprovi una moció amb els vots dels republicans i JxCat -i l'abstenció de la CUP-, que ha encomanat als partits catalans amb representació a les Corts que només donin suport a un govern espanyol si es "compromet a treballar per fer efectives les condicions d'un referèndum".

Sorprèn perquè en plena possible negociació es faci una pressió des d’una institució que no hauria de ser partidista. Però ja sabem que les resolucions parlamentàries no tenen cap mena de valor pràctic (què hauria de fer el President Aragonès quan s’han aprovat diverses resolucions que indiquen que no te la confiança de la cambra). Són pures declaracions polítiques que s’usen a la conveniència de cada partit. Moltes vegades sobreactucions per acontentar a la pròpia parròquia. La resposta de Salvador Illa, deixant clar que si cal es va a eleccions i endavant no tranquil·litza els que volem l’acord, més aviat fa pensar que anem a eleccions i hi anem amb el convenciment de que la seva resolució és tan incerta que els possibles avenços que es puguin fer se’n van  en orris. S’haurà perdut una gran oportunitat de resolució del conflicte que presenta la representació d’una part de Catalunya.

Temps d’espera, si hi ha acord no serà creiem d’un dia per un altre sinó que s’allargarà en el temps. Però si a en mig del recorregut es van posant entrebancs serà molt més difícil arriba a bon port. Dels partits depèn, de les voluntats, de les possibilitats i comportament polítics es veurà finalment qui està per l’acord o senzillament la constatació que no és possible perquè les condicions d’uns o d’altres siguin impossibles de complir.

I naturalment ja suposem que els partits tenen enquestes permanents i per tant el que van dient també influirà en com es puguin fer cessions per ajudar a  arribar a un acord.

Venen a la memòria aquells versos de Pau Riba que només cal adaptar-los al moment

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

Tot i que  som partidaris militants de que hi hagi acord, ara per ara creiem -i  esperem equivocar-nos- que anem cap a noves eleccions. Temps d’espera. Ja veurem.