Potser és el moment de fer un pas endavant

Pasqual Margall llançà la idea de que calia organitzar i estructurar l’Àrea Metropolitana; com a alcalde de Barcelona i President de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall va considerar la necessitat d’estructurar una regió metropolitana i la necessitat de comptar amb un govern metropolità fort. Aquesta visió territorial va ser antagònica de la que tenia el  Govern de la Generalitat, liderat en aquell moment per Jordi Pujol, que sempre ho va veure com un contrapoder a la Generalitat, però la idea tampoc va ser unànime entre els alcaldes de l’àmbit metropolità alguns d’ells socialistes com el mateix Maragall. Tots els alcaldes de Barcelona, després de Maragall, (o gairebé tots), han tingut el seu moment metropolità. Gairebé tots i totes en alguns moments han llançat la seva proposta de l’ampliació i de la necessària coordinació de la Regió Metropolitana. L’anterior Alcaldessa ho va fer però molts dels alcaldes interpel·lats li van donar carbassa i tal dia farà un any.

Ara fa poc dies l’actual alcalde, Jaume Collboni, ha fet també la seva proposta, que certament no difereix massa de les que ja havien fet altres alcaldes d’una proposta “metropolitana”. L'alcalde de Barcelona ha defensat el projecte que el 2030 hi hagi un ens metropolità, “un subjecte polític”, que agrupi 5,5 milions de ciutadans, això inclouria les comarques Maresme, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Garraf no va esmentar explícitament el Penedès però potser cal sobreentendre-ho, més de 150 municipis.

La idea argumental és molt senzilla i molt complicada alhora: un marc territorial ampliat amb diversos municipis i per tant amb una massa demogràfica alta  dins oferiria avantatges per governar a escala en diverses matèries, i permetria planificar polítiques de més abast simplificant el tràmit. Obvietats que ja havien escoltat d’altres alcaldes.

És indiscutible perquè la realitat és tossuda que cal avançar, amb iniciatives de caire de coordinació territorial des de propostes d’una actuació cultural conjunta o de vetllar col·lectivament per les polítiques d’immigració o una clara aposta per treballar en un pla estratègic territorial, passant per temes de mobilitat, molt importants, o de seguretat pública del tot necessaris. Totes elles entenem que són iniciatives prou importants i amb una clara voluntat de tenir pes específic en el desenvolupament del país i també de permetre una osmosi política entre els ajuntaments que conformen l’àrea metropolitana històrica.

A efectes de mobilitat, distàncies, interacció laboral i se’ns considera a tots els efectes Regió metropolitana. Tenim servituds (entenc que encara és així) fruit de la nostra situació d’entrada o sortida d’un nucli encara més reduït com és  l’àrea metropolitana. Som un territori que històricament ha assumit servituds de la gran capital i del seu immediat entorn sense que hàgim rebut recíprocament avantatges ni per descomptat cap privilegi d’aquesta ubicació en el territori.

Per tant la proposta de l’alcalde Collboni és una proposta a tenir en compte però tampoc acceptar-la de manera acrítica perquè cal que les propostes que puguin acabar sorgint cal que tinguin una àmplia acceptació popular. Desconec si quan Collboni va fer pública la seva proposta la resta d’alcaldes del territori a que feia referència n’estaven al cas. No ho crec.

I aquesta és una de la febleses del Pla, que sorgeixi sense que hi hagi hagut, almenys que jo sàpiga, una previ debat amb uns mínims consens abans de fer-se pública.

Perquè la proposta afecta a molts municipis i cadascun amb les seves necessitats, voluntat de projecció i potencialitats diverses.

En aquets sentit cal celebrar que els alcaldes de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès hagin fet públic un article sobre el tema i que vagin a la una. En essència crec que els alcaldes venen a dir: important el debat. Sí, en igualtat de condicions a l’hora del debat i alerta que aquí ja tenim una vegueria i acaben amb una afirmació que marca el camí desitjable. En definitiva, creiem que el debat sobre la governança de la Regió Metropolitana és positiu però que, per tal de donar bons fruits, és necessari que tingui en compte totes i cadascuna de les realitats territorials i administratives existents per tal de poder definir noves estratègies de governança territorial compartides amb un únic objectiu comú: respondre de manera equitativa a les necessitats i assegurar la qualitat de vida del conjunt de la ciutadania sigui quin sigui el territori en el què viu.

Però encara crec que hi ha un element determinant en la seva reflexió. Els alcaldes posen damunt la taula el paper del vegueria i el de la Mancomunitat. Ens ratifiquem amb el que he dit altres vegades la Vegueria és avui una entelèquia. No existeix. I reafirmo també en que aquest govern no farà res per desenvolupar-la, ens movem en un procés de descentralització administrativa del Govern de la Generalitat, que vol dir facilitar l’accés a determinats serveis i per part del govern control del territori.

En no existir la vegueria des del punt de vista polític crec que caldria començar a usar la Mancomunitat com elements d’integració dels municipis de la resta del territori del que serà (si algun cop és) vegueria i tenir-la com a veu única en la diversitat davant les propostes que vagin sorgint. Empoderar-se com a territori passa per tenir estructures polítiques i la Mancomunitat ho és i encara podria adquirir més pes i actuar de facto del govern de la vegueria mentre no es constitueixi l’òrgan que la llei indica.  

La Mancomunitat ha estat un organisme de representació municipal i, per tant, de representació política però històrica i volgudament ha estat allunyada de la lluita partidista per abastar els problemes des d’una perspectiva global tot cercant les solucions que donen resposta als problemes comuns dels municipis del territori i que satisfacin els factors comuns de les polítiques municipals.

Ara la Mancomunitat creiem que hauria de jugar el paper de “govern” de la impossible vegueria per ara. Té representativitat i legitimitat política ja que els seus membres són electes. Caldria, això sí, adequar la seva presència a nivell dels territoris que avui encara no hi són i podria actuar com veu única, -amb els matisos i consensos que calguin- del nostre territori.

Creiem que la Mancomunitat està legitimada per fer aquets pas endavant, pas que el govern del país no farà.

Superar el marc –i les clares allargues que dona al Generalitat- actual per la via d’un acord polític en el territori.

La força que això suposaria ben segur seria important a l’hora de negociar serveis. Infraestructures de seguretat, mobilitat... tot allò que pot millorar la vida de la ciutadania del Penedès.