Sant tornem-hi

Som molts els que tenim present aquells dos principis o lleis de la història que el meu professor de batxillerat va mirar d’inculcar-nos. Un que sostenia que les històries, amb més o menys periodicitat, es repeteixen. I un altre que defensava que la història l’expliquen els guanyadors i que, per tant, cal estar atents a les versions alternatives si es vol saber la veritat.

Aquesta setmana hem sabut, finalment, que Leonor de Borbó és qui succeirà Felip VI, i sense necessitat de regent que permeti arribar a la seva majoria d’edat. Però, després de reflexionar una mica sobre el fet, intentant buscar aquella repetició, no acabo de tenir clar amb quina de les dues reines que hem tingut fins ara (Isabel I, dita  la Catòlica, i Isabel II, coneguda com la dels tristos destins) podríem assimilar millor la ja princesa hereva.

Perquè, invocant el segon principi que esmentava, potser convé saber (els profes de història del meu temps no ho deien) que la Castella medieval no diferenciava homes i dones a l’hora d’heretar alguna corona i que per tant, en teoria, hi havia igualtat entre els sexes a l’hora d’agafar el poder.

Seria Felip V -aquell que semblava només tenir malvolença contra Catalunya- qui, un cop nomenat rei d’Espanya i volent regular la seva successió, dictaria la “Llei de successió fonamental” quan les corts de Castella li havien plantat cara, oposant-se a l’aplicació pura i dura de la “llei sàlica” vigent a França. Una llei que incloïa la prohibició de la pujada al tron d’una dona de la nissaga o d’algun dels seus descendents. Clara discriminació cap a les dones que avui hauria de ser vituperada arreu, tot i que encara un parell o tres de monarquies europees la mantinguin. Però que constituïa una més de les “lleis” recopilades que, per exemple, castigaven amb 900 sous d’or la mort d’un bisbe mentre condemnaven al foc a les bruixes. Per consolidar la monarquia borbònica just establerta a España, Felip V arreglà la discordança amb les corts, dictant la “Llei de successió fonamental” que permetia que les dones regnessin quan no hi havia altre remei, és a dir, quan no hi havia cap home disponible en les línies successòries principals o laterals.

Però seria Ferran VII qui, intentant mantenir la dinastia dels Borbons tot i la manca de mascles, modificaria aquella “Llei de successió fonamental”, que donava opció al seu germà Carles, mitjançant l’anomenada “Pragmàtica Sanció”, que permetia regnar a les dones sempre i quan fossin les primeres en l’ordre successori que, a més, donava prioritat als fills enfront dels germans. Una modificació que permeté nomenar reina, amb només tres anys d’edat i sota regència de sa mare Mª Cristina de Borbó, a la seva filla Isabel II. Un fet que dugué al esmentat Carles, a reclamar el tron, tot encetant les mítiques guerres carlines, en considerar que hi tenia dret,  tota vegada que Ferran VII, durant la malaltia que el duria a la tomba, havia derogat la Pragmàtica Sanció. Però oblidant que, passat un temps, havia tornat a declarar-la vigent.

I així estem encara. Amb uns borbònics carlins que, des de la residualitat política reclamen l’herència d’aquell Carles V d’Espanya mai coronat, però si proclamat enfront la reina Isabel II, i la resta de borbònics, constitucionals, que aquesta setmana acaben de fer acte públic a la successió de la princesa Leonor.

No seré jo qui, fent cas al principi de reiteració del meu professor d’història, anunciï un casament de la Leonor amb algun prohom català de la noblesa per tornar a reeditar els mítics “Reis Catòlics”. Com tampoc espero que, seguint el mateix principi, Felipe Juan Froilán de Marichalar y Borbón demani l’aplicació de la llei sàlica (en la versió de Felip V, naturalment) i, per tant, reivindiqui poder ocupar el tron com a Felip VII, presentant si cal l’aval del seu avi matern, el rei emèrit, amb qui sembla compartir residència de forma més o menys assídua a la capital dels Emirats Arabs Units, la llunyana però luxosa Abu Dabi.

Per això espero que aquella Castella que ens van amagar i aquella història que ens han manipulat, deixin de mirar cap enrere i acceptin que la història és la que és i que el temps no passa endebades. O tornarem a començar?