Poesia corsa

LaBreu Edicions acaba de publicar Cinc poetes corsos, en base a una proposta de Francescu Micheli Durazzo, que en el seu pròleg, a mode d’intencions, escriu: «Aquesta publicació, a iniciativa de l’associació Arte Mare i amb el suport de la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, pretén forjar vincles entre pobles que, dins d’un mateix espai mediterrani, lluiten per garantir la permanència de la seva cultura –amb mitjans diferents, és clar- davant les llengües hegemòniques».

Així, al mateix temps que aquí s’han publicat traduïts al català cinc poetes corsos: Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Francescu Micheli Durazzo, Patricia Gattaceca i Stefanu Cesari, a Còrsega ha estat l’editorial Fabulla qui ha publicat cinc poetes catalans traduïts al cors: Valentí Gómez Oliver, Maria Carme Arnau Orts, Lucia Pietrelli, Cèlia Sànchez-Mústich i Jaume C. Pons Alorda. Uns i altres s’han traduït mútuament en una experiència enriquidora per ambdues parts.    

Cinc poetes corsos és el resultat d’un treball d’orfebreria lingüística i literària de primer nivell de la qual de seguida se n’aprecien els fruits en la lectura dels poemes, per força una tria, com també és una tria els cinc poetes corsos i els cinc poetes catalans, ja que no es pretenia pas fer una antologia d’una cultura i l’altra, sinó confegir uns reculls elaborats amb l’esperit «d’il·luminar i reforçar un vincle entre llengües a través de la poesia», com escriu Durazzo. Al final del volum s’inclou una bibliografia dels poetes corsos, els crèdits que ens els mostren en la seva trajectòria literària.

La cultura de fons, en efecte una cultura d’arrel mediterrània que ha afaiçonat la identitat de Còrsega es filtra, significativa, en cadascuna de les veu poètiques que es mostren al recull Cinc poetes corsos. És d’aquesta manera com a través d’un llenguatge creatiu propi i subjectiu que serveix a cada poeta per a expressar-se en profunditat, trobem una poètica reivindicativa de la singularitat cultural de l’illa al costat d’una poètica discursiva de nou encuny, passant per la poesia amorosa, el cant al paisatge i una tan singular com universal metafísica de l’ésser. En aquest conjunt de veus trobem ecos de la cosmovisió corsa que ha donat un potent imaginari col·lectiu que es manifesta en el llegendari tradicional, així com ens uns modes de versificar que en música es mostren en les famoses polifonies cantades a capella. En el nostre viatge a l’illa de Còrsega uns dies de juny del 2018, un vespre a l’església de Sant Roc a Ajaccio, Aiacciu en cors, vam escoltar un cor polifònic. El cor estava format per quatre homes vestits de negre cal creure per tal de no distreure i captar l’atenció del públic cap a les veus que s’harmonitzaven a través d’un recitat sonor en llengua corsa: la llengua íntima i pròpia, «escletxa de la meua infantesa/ què no he cercat/ llavors/d’amanyagar-te?// Tu, la meva llengua/ la meua pell de gallina/ si tu saberes/ a cada instant/ que ets el centre del meu dolor», com llegim en aquest poema de Pasquali Ottavi a través de la traducció de Maria Carme Arnau Orts.

Tota poesia aspira a anar més enllà de les seves fronteres, tota poesia espera viatjar i arribar a les orelles dels altres que, essent diferents, són semblants en l’essencial que ens fa humans. Els poemes que llegim a Cinc poetes corsos ja han partit d’un viatge: la intel·ligència exploradora que es concreta en el coneixement de les literatures francesa i l’italiana, que els poetes han llegit en la llengua original, tal com ens informa Francescu Micheli Durazzo, així com «s’han enriquit amb els diferents corrents de la literatura mundial accessibles a través de la traducció».

Vet aquí un veritable llenguatge universal: la traducció, en aquest cas la traducció en llengua catalana dels Cinc poetes corsos que ara ens ha permès fer la coneixença de les veus poètiques de Fusina, Ottavi, Durazzo, Gattaceca i Cesari. Una bella, sàvia i fraterna manera d’atansar-nos al que per a tants de nosaltres és una realitat vivent: «Les tenim sempre al cor les nostres illes», com escriu Fusina. Perquè hi les illes reals, com Còrsega, Corsica en cors, l’illa que constitueix un paisatge de gran atractiu feréstec, però també les illes simbòliques amb les quals el nostre ésser humà anhelant de comunicació i d’entesa amb l’alteritat s’identifica.