Els pogroms

No he pogut deixar de pensar en ells quan he vist les imatges de la gent envoltant i increpant la seu central del PSOE a Madrid. Sobretot perquè aquesta setmana s’han complert els 85 anys de la “Nit dels vidres trencats”, aquella infausta nit pels jueus i per tots els que estimem la llibertat. I, posat a fer, no he pogut resistir l’impuls de comparar ambdues coses.

Abans, però, m’agradaria precisar els conceptes. Deixar clar que un pogrom, pel nostre diccionari, és una “massacre de gent indefensa, especialment jueus”, mentre pel de la RAE és una “matanza y robo de gente indefensa por una multitud enfurecida”. Una paraula que prové del rus, i que es remunta al 1881, quan l’assassinat del tsar Alexandre II a Sant Petersburg fou atribuït sense proves als jueus, tot desencadenant una onada de violència contra aquesta comunitat de la que, durant els propers dos anys, 2 milions emigraren per fugir de la repressió generalitzada.

El concepte seria recuperat, anys més tard, pels nazis alemanys quan, ressentits per la derrota a la I Guerra Mundial, n’atribuïren als jueus bona part de la culpa i promogueren entre militants i afins l’assetjament als ciutadans d’aquella ètnia i als seus negocis. Una actitud que, el 1933, amb la pujada de Hitler al poder, es potencià, incorporant-hi, el 1935 la Llei de Ciutadania del Reich on es catalogà als ciutadans en alemanys, un quart jueus, mig jueus i jueus mentre es cancel·là el permís de residència als jueus polonesos, obligant-los a renovar-lo. Una condició que permeté al govern de Hitler, el 28 d’octubre de 1938, transportar 17000 jueus en tren fins a la frontera oriental i només amb una maleta, requisant-los tots els seus bens. Polònia, després d’una dura negociació, n’acceptaria uns 4000, condemnant a la resta a anar a un camp de concentració.

La venjança del fill d’una d’aquelles famílies castigades, resident a París, tot matant a trets un alt funcionari de l’ambaixada alemanya serà el detonant aprofitat pels nazis per convertir la nit del 9 al 10 de novembre del 1938 en la dita “Nit dels vidres trencats” en la qual moriran un centenar de jueus, 7000 negocis seran devastats, 1000 sinagogues arrasades i 30000 ciutadans jueus arrestats i duts a camps de concentració, tot declarant iniciat el vergonyant holocaust.

Feta aquesta precisió lingüística, deixeu-me remarcar, al meu entendre, la diferència entre una manifestació i un assetjament per aclarir la meva reflexió final. Quan una colla de gent coincideix en un punt determinat per, tot desplaçant-se per una zona o trajecte, fer saber a la resta de ciutadans el seu parer sobre un determinat tema, em sembla bé que parlem de manifestació. Però quan aquesta trobada es fa davant d’un organisme o lloc concret i, sobretot, faltant a les normes de la correcció, crec que cal buscar-li un altre nom que estigui relacionat amb la voluntat d’ofendre, deixant de banda qualsevol reflexió assenyada per donar pas a les consignes, amenaces, acusacions o desqualificacions. D’aquí que jo proposi el mot assetjament. I reservi el concepte de pogrom per aquells assetjaments que acabin, premeditadament o no, acompanyats de violència, ja sigui contra els objectes públics o contra les persones discrepants.

Potser per aquí, en ares de la claredat, podríem trobar una diferència entre l’actitud del PP i la de VOX. Mentre els primers, aparentment, han convocat a la gent el migdia d’aquest diumenge a la plaça central de les capitals del país, per fer-los avinent el seu argumentari, els altres ho han fet diàriament. A la capital i davant de la seu central del partit que capitaneja l’intent de aconseguir-mitjançant pactes o acords- constituir un govern estable un cop el partit més votat ha estat rebutjat, i recorrent a la crítica (acceptable si és raonada i raonable) però també als insults i desqualificacions. D’aquí que el panorama que tinc al davant em recordi més als pogroms (els mitjans de comunicació hi contribueixen tot magnificant qualsevol incident per fútil que sigui) que, per posar un exemple, a les manifestacions per la independència catalana o les que demanaven la fi de la guerra d’Iraq.