El mòbil en el punt de mira

Pertanyem a una generació que vam ser usuaris actius de les cabines telefòniques. Quan necessitaves una comunicació, ràpida, o alguna que era molt, molt privada, o volies expressar el teu amor a algú des de la intimitat doncs cabina i amunt. Teníem telèfons penjats a les parets que funcionaven amb manivela i després ja fent rodar cada xifra per acabar pitjant tecles. Amb això ja havien arribat els aparells de taula i encara els famosos “gondola”. Hem viscut el naixement del mòbil amb una altra incredulitat només superada per la possibilitat de tenir-lo a les mans i poder-lo usar. Hem vist també la seva transformació des d’aquells aparells que semblaven més una emissora portàtil de l’exèrcit que no un aparell còmode fins els que portaven antenes. Però es va generalitzar i sens dubte les gran empreses de telecomunicacions hi van veure un negoci descomunal i així ens van anar inculcant la necessitat de tenir un “telefonillo” que n’hi dèiem fins a tenir autèntiques màquines d’una sofisticació i possibilitats extraordinàries que poden arribar a fer una mica de basarda.

En general creiem que el seu ús ha anat bé, molt bé, ja que ha ajudat a poder-te comunicar amb facilitat i des de llocs on era impossible abans fer-ho. A resoldre situacions derivades de la incomunicació. Però com en tot hi ha hagut abús i ara es comencem a patir les conseqüències no volgudes i segurament tampoc previstes per la majoria.

Bé és cert que mica en mica ens hem anat enganxant al mòbil, potser sense adonar-nos-en, amb molta facilitat perquè és cert que ens pot resoldre moltes situacions de necessitat i també perquè els mòbils cada cop han tingut més aplicacions que han permès des de jugar i fer solitaris fins estar en línia amb grups de gent, passant per múltiples funcions -algunes inequívocament perverses- i això sempre ha estat valorat positivament.

Ara ha esclatat una situació que ja portava temps covant-se. Fa temps que  hem anat escoltant, reflexions, crítiques creuades entre posicions a favor i en contra, exemples dels usos i abusos, sobre els telèfons mòbils en mans d’adolescent, joves i en el marc escolar... I segurament també caldria estendre les reflexions a l’entorn familiar quotidià i abans d’apuntar un cop més a  l’escola com l’element que arbitri l’ús de noves tecnologies que féssim una mirada introspectiva i veiéssim si l’ús que fem tots plegats del mòbil ajuda a  desenvolupar relacions socialitzadores. Imatges de dos o tres persones assegudes conjuntament que sembla que s’ignorin pendents de l’artilugi mòbil, desconnexió total del món real per situar-nos a l’èter, nens tranquils, silenciosos, anestesiats davant unes pantalletes que absorbeixen tota l’atenció, parelles que mantenen soliloquis amb el mòbil... I exagerant diria que potser s’està produint una mutació en alguns dits de les mans de tant usar-los en enviar missatges.

En fi temes que hem anat parlant en moltes ocasions ara han fet una sortida volcànica.

Fa pocs deies es difonia l’organització que ha anat creixent exponencialment de pares associats per una adolescència lliure de mòbils, paradoxalment ho ha fet a través de grups de whatsapp, amb la voluntat de que no es pugui accedir al primer mòbils fins que es tinguin 16 anys.

Però dit això em sorgeix el dubte de sí no es tracta d’eludir les responsabilitats educativa dels pares. No hi ha prou disposició de les famílies signants de fer el que projecten a casa seva per comptes de fer regulacions generals.

Dir que no també és un element educatiu, però en l’ús dels ginys electrònics potser cadascú, cada família es posiciona amb el seu criteri.

Tenir un mòbil no és conduir un cotxe que si que requereix una normativa legal per tothom, però també varia en funció dels països.

I dit això, dir que compartim bona part dels criteris que exposen les famílies que han iniciat aquesta campmanya.

I això com era d’esperar el debat ha saltat automàticament amb bona lògica a l’àmbit de l’educació (de fet ja feia temps que a les escoles era motiu de reflexió i discussió entre els professionals) i el Consell Escolar de Catalunya es pronunciarà sobre el tema. I el tema divideix opinions mentre que hi ha qui defensa la supressió total dels mòbils a l’escola com a mesura educativa fins els que opinen que poden ésser, ben tractat, i amb directrius clares uns elements educatius prou interessants.

Si fem una ullada a altres països veurem també actituds diverses, a França ja fa uns quants anys que el President Macron va dictar la prohibició total dels mòbils a l’escola, i França acostuma a legislar molt i sobretot en l’escola ja que és una de les joies de la República. Aquí s’hi ens hi fixem es parla segons el resultat d’una enquesta del Departament d’Educació que el 43,7%  dels que van respondre a l’enquesta no permet l'ús del mòbil al centre i el 26,2% prohibeix entrar l'aparell al recinte. El 52,7% dels centres afirmen que ja tenen regulat l'ús del mòbil a les Normes d'Organització i Funcionament del centre (NOFC) d'alguna manera.

Ara el debat en el Consell Escolar de Catalunya a través de debats que s’han fet en el territori i escoltant les diverses opinions emetrà un dictamen sobre trobar mesures conjuntes sobre l’ús dels mòbils a l’escola.

No serà un debat fàcil perquè la realitat, avui, és la que és, amb el mòbil convertit en un giny gairebé imprescindible i canviar-ho costarà.

La percepció majoritària del professorat és que un ús excessiu de pantalles genera una dispersió de la feina diària i rebaixa la comprensió lectora i de conceptes. Així mateix es constatà una manca evident de mantenir l’atenció necessària per adquirir coneixements.

En les escoles on han prohibit l’ús dels mòbils evidencien uns resultats que  són clarament satisfactoris, amb una comprensió dels conceptes més amplia. A l’escola també caldrà graduar el seu ús ja que educar també comporta assumir els reptes que planteja la societat i treure’n aspectes positius. I si ens fixem en el nord d’Europa, referents en el camp de l’educació, han adoptat mesures contràries a l’ús del mòbil a les classes, però també han acabat amb l’escriptura amb el teclat de l’ordinador.

Arribarem més lluny aquí?

Parlem-ne, discutim, fem reflexió amb els mateixos adolescents i joves i decidim. Però pensem també amb mirada retroactiva que altres elements van ser rebutjats primer per l’escola o d’una part del professorat i després amb un ús apropiat, coherent i adequat han servit.

Veurem que dóna de sí el debat.

P.S. En la nota de record que vaig fer del periodista Josep Maria Flores, escrivia parlant de la implantació del Punt al territori. els vaig desitjar molta sort i vaig fer al·lusió a que la seva presencia trencaria el monopoli informatiu i això ja era bo i que amb la seva presència es recuperava a Vilanova un diari, cosa que no passava des d e la Guerra Civil. Inexacte. Error. Cap els anys 83, i 84 es va publicar al Garraf dins del Periódico el Regió III amb redacció autònoma i  amb notícies sobre el nostre territori. Quedi aclarit, a cadascú el que li pertoca.