La Bisbal de la il·logística

La Bisbal era un municipi agrícola en decadència, des de l’inici del segle XX havia anat perdent població -al 1900 tenia 1.630 habitants i al 1981, uns 1.219-.

Una vegada superada la crisi econòmica dels 80 es va iniciar una lenta recuperació gràcies a l’aparició de mitja dotzena d’urbanitzacions de segona residencia, inserides en els boscos de les serralades del Montmell i el Massís de Bonastre, vingudes de la mà del turisme de la costa Daurada. Això provocà el creixement gràcies al sector de la construcció que va arribar al seu punt àlgid durant la ‘dècada prodigiosa’ (2000-2007).

Primer Cavall de Troia. Capses incrustades en el paisatge agroforestal

Entusiasmats pels efectes de riquesa aparent del negoci immobiliari residencial, ningú s’adonà de les conseqüències que el canvi de segona a residència habitual desencadenaria i ningú es preocupà de generar activitats econòmiques paral·leles. De cop i volta la construcció, entorn del 2007, s’estronca i dona pas a una crua realitat: la gent de les urbanitzacions que s’havien anat empadronant —del 1998 al 2008, la Bisbal dobla la població, passant de 1.747 a 3.328 habitants. En el mateix període, el Baix Penedès, passa dels 50.000 a prop de 95.000 habitants— es troben sense feina —l’atur passa del 10,50% al 2006 al 31,41% el 2012—. La comarca cau en crisi convertint-se en líder de l’atur del País.

Els governs municipals, Impel·lits per l’allau del creixement demogràfic i l’aturada de la construcció com a font bàsica d’ingressos, cerquen desesperadament esmenar l’error demanant ajuda. Aquesta arriba de la manera més desfavorable pel conjunt del territori: entregar les terres fèrtils, en plena crisi agrària, a canvi de llocs de treball que hipotèticament, vindran acompanyant la conversió d’una comarca agrícola en la central logística catalana, el Centre Intermodal de Mercaderies —un gran port sec de 200 ha que servirà de gran magatzem per ubicar la manca d’espai dels dos ports catalans metropolitans—. El Baix Penedès té les qualitats ideals per fer-ho realitat: terreny planer, preu del sòl agrícola barat, accessibilitat directa a l’AP7 i l’AP2, la N340 i la línia de tren de rodalies convertida en transport de mercaderies amb una gran estació ferroviària d’intercanvi a l’Arboç.

Aquest és el Segon cavall de Troia. Els grans contenidors del ‘no paisatge’

L’Administració, però, no comptava amb el fort rebuig penedesenc. Neix la plataforma ‘NofemelCIM’ (2004-2007) contra la implantació del CIM. S’argumentava, i amb raó, les conseqüències negatives que tindria sobre la proposta popular de generar en el Penedès un model territorial d’activitats econòmiques de valor afegit que potenciés —malgrat la precarietat agrària del moment— els paisatges agrícoles com a valor ambiental i econòmic  per establir un model allunyat de  les vel·leïtats de la logística que l’únic que ofereix és la ‘urbanalització’ del paisatge, treballs a precari, contaminació i destrucció del patrimoni agrari i ambiental sense aportar cap valor afegit, a canvi.

Tot i l’èxit aparent de la retirada del Pla del Logis Penedès, l’Administració va estar treballant discretament en uns polígons a l’ombra de l’IDIADA i amb el vistiplau d’uns consistoris que tenien de fer front a una forta demanda de llocs de treball, conseqüència del creixement demogràfic de les seves urbanitzacions —a la Bisbal, dos de cada 3 habitants empadronats viuen fora del poble—.

La Participació ciutadana. L’essència del Paisatge

L’Administració, impel·lida per les urgències de la crisi del 2008, oblidant-se de les crisis climàtica, del petroli, de l’escassedat de les matèries primeres que generen un canvi socioeconòmic estructural global, segueix la inèrcia del creixement establer en els plans del segle XX que les empreses del ram continuen exigint. Al Baix Penedès t’hi toca ‘Logística’.

En els debats en el web PARTICIPA dels treballs del Pla Territorial del Penedès, es plantejava raonadament el model de regió agroalimentària (la RAP), —model que s’havia aplicat amb èxit en nombroses ciutats europees com a regió necessàriament complementària a les densificacions metropolitanes—.

L’Administració, saltant-se la responsabilitat de prendre nota i aplicar les esmenes derivades del debat ciutadà, just després de finalitzar la participació CIUTADANA i amb el compromís d’aprovar l’Avanç de Pla, el desembre del 2021, atura el Pla i empren la culminació de l’objectiu que, des de l’inici, portava entre mans: la ‘logistització’ del Penedès.

Aquesta situació va accelerar la construcció d’uns polígons que, en principi, els responsables polítics, afirmaven serviria com ampliació de l’IDIADA. No ha estat així. Insensible a les demandes territorials, el Departament de Territori, s’abona amb al Baix Penedès i , —malgrat les demandes de la societat civil d’aplicar una moratòria sobre nous plans mentre no s’aprovi el PT— comença a desenvolupar polígons logístics: Cal Vies (135 ha), La Bisbal-Santa Oliva (225 ha), Masquefa (67 ha), Logis Penedès (50 ha), Cubelles (16 Ha). Són les escletxes per on penetrar al territori gràcies a la feblesa d’uns governs locals que amaguen el cap sota l’ala i cedeixen a les demandes que, cap i la fi els hi aportaran el que necessiten: llocs de treball, encara que aquests siguin de baixa qualificació i a precari, sacrificant així el futur de tota una regió i estroncant les possibilitats d’un Model de qualitat de vida, de construir una societat del coneixement i condemnats a ser una colònia metropolitana.    

L’acceleració d’aquest macro polígon logístic, de prop de 150 ha al nord de l’IDIADA, no va impedir que el 2007 es disparés l’atur, a causa de la gran crisi sistèmica del 2008, factor que posa en evidència la feblesa i inestabilitat socioeconòmica de les activitats logístiques. Cal recordar que la Bisbal, durant l’última dècada no ha superat una renda 20 punts per sota de la mitjana catalana.

Les Planes del Vent. El vent de la pol·lució

La insolidaritat municipal i la fugida cap a dalt impedeix veure que les urgències no estan en seguir desenvolupant plans logístics com a la Bisbal. Ara, amb la tramitació a corre cuita de ‘Les Planes dels Vent’, un polígon logístic camuflat de parc empresarial de 75 ha, que ampliarà el cordó industrial entorn del poble de la Bisbal, destruint el seu hàbitat i desconnectant-lo del territori que li dona vida i amb el que s’identifica.

Quina pressa hi ha quan els polígons de les Planes tenen la meitat dels terreny encara vuits o amb naus sense activitat; i com es va dir en la presentació del polígon, aquest no tindrà tren i per tant, totes les mercaderies que entrin i surtin ho faran per camió. En una època d’urgència climàtica on s’aposta pel tren en matèria de transport resulta que no s’ha pensat en l’impacte negatiu de les emissions dels gasos contaminants de 600 ha de sòl industrial generaran? Els promotors d’aquest enginy han calculat l’impacte ambiental que la incomptable quantitat de tràilers entrant i sortint dels polígons generaran?

Segons càlculs del mateix promotor en les ‘Planes del Vent’ -que hem sabut de sota mà, ja que resulta que el projecte que hem de debatre i consensuar entre tots no s’ha fet públic a hores d’ara- s’hi faran uns 12.800 trajectes diaris. Sumeu-hi la resta dels polígons, i ens dona uns 40.000 trajectes. Calculeu el nombre de camions i deduïu la contaminació que generaran i no us espanteu.

Permetran, El veïns del poble, que la brisa del mar transporti suaument el CO2 i les multitudinàries partícules dels gasos contaminants emesos pels camions, a l’interior de les seves cases a través de les finestres per on contemplaran el paisatge de cobertes metàl·liques, això sí, folrades de plaques solars? Qui voldrà venir a viure a la Bisbal? Els directius, segur que no. El turisme, menys.

L’ajuntament tampoc parla dels beneficis que reportarà als promotors privats que s’aprofiten de les plusvàlues publiques que són creades pel propi ajuntament al transformar, a cop de Pla, uns terrenys agrícoles sense edificabilitat que passaran a tenir un valor de 438.000 m2 de sostre industrial. El secretisme que envolta els càlculs econòmics tampoc són massa democràtics. No s’ha exposat públicament els beneficis nets que pot representar per al promotor, que poden arribar a una xifra aproximada entorn dels 25M€, dels quals hi deixarien a les arques municipals un benefici que hauria d’invertir en la construcció de l’equipament al servei del polígon.

La gravetat de l’assumpte és que s’utilitzen els càrrecs públics per vendre un negoci privat que afecta a tot el Penedès. No es pot ser jutge i part. L’únic marc on debatre-ho és en l’àmbit del Pla Territorial. Allí, si l’Administració compleix amb el deure de la participació ciutadana, entre tots podrem definir el model territorial  i veurem si escau o no aquest pla que ara presenta un promotor amb l’únic argument d’oferta i demanda, obviant valors més importants com els ambientals, econòmics i socials.

Les paraules de l‘alcaldessa, pronunciades davant l’auditori bisbalenc, de que el polígon de ‘Les Planes del Vent’ serà l’últim dels que es faran al municipi no és, provablement, creïble i, no perquè, com altres vergades, ha canviat d’opinió pels interessos polítics del moment, sinó perquè, el gran complex logístic que permet entrar al municipi, actuarà com un cavall de Troia i farà que les decisions futures sobre la Bisbal ja no estaran en les seves mans, ni en la de cap bisbalenc i bisbalenca, sinó del lobby empresarial nascut d’aquest complex logístic. De seguir per aquí, el poble de la Bisbal va en camí de convertir-se en un barri de treballadors logístics al servei del polígon.

El projecte no és l’únic al Territori. Altres col·lectius i Administracions tenen projectes

1. L’espina dorsal del Penedès

Ningú ha valorat l’impacte negatiu que exercirà sobre el sistema hídric de rieres i torrents —les venes del territori—, tant malmès i on cal intervenir, no estrangulant-lo —seguint l’estela del que va fer l’IDIADA de privatitzar els torrents—, impedint d’aquesta manera la possibilitat de fer un gran corredor blau amb una generosa amplada de parc natural, que des del Montmell, passant per la Bisbal, arribi al mar pel delta de les Madrigueres. Aquesta idea s’ha debatut entre el CEPvi i professors de l’Escola d’Arquitectura de l’URV que creuen molt important una intervenció paisatgística sobre l’espina dorsal del Baix Penedès —la riera de la Bisbal— que iniciaria un procés de dignificació i re valorització del Baix Penedès en el seu conjunt que falta li fa.

De fet el Vendrell ja ha iniciat un concurs amb fons Next Generation per intervenir sobre els seus espai hídrics amb la finalitat de convertir-lo en un espai obert i natural relacionat amb els centres urbans que potenciï els seus valors ambientals i paisatgístics i, a la sortida del Vendrell cap el mar, es converteixi en un parc agrari, fins a les Madrigueres. Si les administracions locals i comarcals volguessin, aquesta espina dorsal comarcal fins el Montmell, seria una realitat.

2. El Parc Agrari proposat a Banyeres

D’altra banda, per iniciativa de l’ajuntament de Banyeres, s’està estudiant un projecte per desenvolupar un Parc Agrari d’unes 650 ha, de Banyeres a Santa Oliva, que estaria relacionat amb la promoció d’un centre d’ensenyament tecnològic sobre els antics terrenys del LOGIS amb col·laboració directe  amb l’ampliació de l’IDIADA. Relacionar el valor afegit de les empreses transmetent-lo als estudiants a través de l’ensenyament i dins d’un espai agrari, seria un bon començament per activar matèries fins ara desconnectades.

3.La millora del sistema hídric

Aquest projecte, responsabilitat de l’ACA, hauria de recuperar l’aigua de l’EDAR comarcal aconseguint la dessalinització de l’aigua depurada que podés servir pels dos grans sectors necessitats, la recuperació dels aqüífer  de Santa Oliva i obtenir aigua per les hortes i contribuir així a potenciar el Parc Agrari. Això permetria la millora dels ecosistemes hídrics i per tant rehabilitar el paisatge aportant energia a un territori que pateix una sequera severa, que necessita els productes agrícoles de proximitat i recuperar la imatge sobre les rieres i els torrents molt menys tinguda.

Hi ha molts més projectes que poden sortir a la llum que harmonitzats entre ells poden donar uns fruits generosos i obrir noves portes al coneixement d’un territori fins ara enclaustrat.

L’ecosistema penedesenc base de la riquesa territorial

Intentar resoldre de manera unidireccional el problema dels llocs de treball és intentar inflar una roda punxada. No és possible resoldre el problema local, l’exemple més palmari és que menys de 2 persones de cada 10 han nascut al municipi i la gent va a cercar treball on el troba, sigui dintre o fora del límit municipal.

La dispersió de la població del Baix Penedès necessita d’apropar els conflictes municipals a escala comarcal —o veguerial—, dimensió més adient per resoldre aquest conflictes. S’ha d’incidir sobre la mobilitat sostenible, aquesta juga un paper fonamental en estructurar i apropar les relacions territorials. S’ha d’invertir en activitats econòmiques de valor afegit i, a poder ser, creades des del propi territori, com la creació de comunitats energètiques municipals com van intentar fer a Sant Jaume dels Domenys abans de l’última involució electoral. Hi ha molta feina col·lectiva a fer com per estar malmeten l’energia en aquest tipus d’operacions més pròpies d’altres èpoques i indrets menys desenvolupats. El Departament de Territori ha de prendre nota. Ha de deixar d’imposar el seu criteri exclusivament, que per molt respectuós que sigui, no té l’exclusivitat, sinó que la seva funció primordial és debatre amb el territori el Model adient, arribar a conclusions i consensuar-lo.

Les solucions socioeconòmiques no es resolen posant naus logístiques de qualsevol manera. El reequilibri comarcal passa per uns estudis en profunditat del conjunt del territori. Fa massa temps que creixem sense coherència, com a regnes de Taifes, i ens deixem portar pels impulsos de qualsevol venedor de sòl. Això ens desvia del debat essencial del Territori: el seu Model de futur. Un debat on hem de decidir tots els ciutadans i ciutadanes. La Bisbal no és un castell emmurallat, forma part d’un ecosistema que es diu Penedès.i

Un record afectiu als milers de persones que han lluitat i ens hem manifestat solidàriament durant dues dècades. Aquesta lluita, que perdura, és per evitar, precisament, el que està passant a la Bisbal del Penedès; per aconseguir una regió descolonitzada, amb criteri propi, que generi riquesa, no tant sols econòmica, sinó cultural i sobretot, cohesió social. L’autèntica riquesa es genera en el propi territori i amb els seus propis recursos, amb imaginació, iniciativa i valentia.

Pau Batlle Solé
paubatlle.blogspot.com