Una xarxa

La reunió a Ginebra del PSOE i Junts amb la presència d’un o uns verificadors internacionals transmet la falsa sensació  que estem davant d’un problema bilateral entre els dos partits per mor d’uns pocs vots decisius que poden engegar a can Pistracs la legislatura just encetada fa uns dies. Però la lògica ens diu que, en realitat i com a mínim, estem davant d’un triangle on el tercer en discòrdia, ERC, té processos de negociació oberts amb els dos partits anteriors. Uns processos que a més, si furguem una mica, mostren diversos àmbits de funcionament (europeu, espanyol, autonòmic, local) i diversos nivells d’incidència (institucional o política).

Cal doncs acceptar que estem davant d’una xarxa complexa de la qual, pel que sembla, alguns tenen interès en destacar una baula com si, a l’hora de la veritat, tot depengués d’ella. Com si, a l’hora d’analitzar les relacions d’una família complexa, tota la nostra atenció es centrés en una de les parelles que la formen.

Per acabar-ho de complicar, portem uns dies discutint la categoria de l’“observador” que els negociadors han acordat incorporar a la negociació per donar-li seriositat i rigor. Perquè, encara que els implicats parlin tots de “verificadors”, no deixa d’haver-hi alguns que els consideren, ja sigui “mediadors” o “relators”, conceptes no coincidents amb l’anterior.

Perquè un “verificador” és una persona o institució que segueix el procés de negociació i els acords que d’ella es deriven per vetllar el seu compliment i poder-lo certificar quan sigui el moment. La possible implicació del Centre pel Diàleg Humanitari Henri Durant ens ha fet recordar com fou qui va certificar, el 3 de maig del 2018, que ETA havia deixat d’existir. Per tant, és algú que, des del seu prestigi, avala el procés negociador, els acords i el seu compliment, sense tenir-hi cap intervenció.

Un “mediador”, en canvi, intervé en la negociació. Sobretot en els casos que hi ha una guerra o tensió sobre la que es negocia. Donat que els contendents en tensió no solen ser propensos a presentar solucions, és ell qui suggereix contactes i proposa accions per rebaixar-la. De manera parcial com a la recent treva de Gaza, o definitiva com en els casos d’algunes guerres civils o el cas concret de l’acord de Divendres Sant entre els primers ministres de Gran Bretanya i Irlanda.

Finalment, el “relator” tampoc intervé en la negociació. Es una persona o grup de persones expertes en el tema que intenten simplement posar a l’abast de la gent i amb garanties de solvència, la simple enumeració dels fets i resultats dels mateixos. Generalment anomenat per un organisme internacional -sobretot el Consell de Drets Humans de Nacions Unides- es limita a recollir totes les informacions contrastades sobre aquella relació i exposar-les de forma imparcial. Una mica com esperem i desitjaríem que fessin habitualment els mitjans de comunicació.

Si ara tornem al model “en xarxa” de relacions que plantejàvem en el cas espanyol, la conclusió és clara. No podem pensar en una estratègia única per totes les relacions englobades en el problema. No és el mateix la negociació entre PSOE i Junts que busquen mantenir, tot i les seves discrepàncies, la cohesió durant la legislatura, que la negociació (en diem converses”?) entre Junts i ERC que tenen unes eleccions autonòmiques al tombar de la cantonada. Els primers, potser acceptarien el consell aliè d’un mediador. Els segons, probablement, no voldrien ni sentir-ne a parlar. Per no plantejar-nos l’etern dilema entre les decisions i acords que pren un partit en una negociació dels que ha de prendre internament per garantir al seva tranquil·litat interna.

Per no parlar del ciutadà interessat en el tema polític i que, per tenir les idees clares, agrairia l’existència d’un “relator” en qui pogués confiar a l’hora de formar les seves opinions a partir de les seves informacions. Perquè, per posar només un exemple, a hores d’ara, algú sap amb seguretat si Europa està preocupada o no per la nostra futura llei d’amnistia?