Idoneïtat i prestigi. Corporativisme i elitisme

Portem un temps amb part dels funcionaris de la justícia revoltats, sobretot  aquells que tenen algun poder en les estructures judicials, sembla que una part d’ells (hi ha una majoria que fan la seva feina de manera excel·lent i d’acord amb la imatge de la justícia, amb els ulls embenats per mantenir els criteri de la igualtat, la imparcialitat i l’equilibri) és dediquen més a qüestionar l’acció de l’executiu que procurar fer bé les coses com si volguessin esdevenir una mena de govern paral·lel.

Els jutges són funcionaris de l’administració pública i per tant sotmesos a unes normes determinades. Aquí els jutges són funcionaris de carrera, és a dir segueixen unes dinàmiques d’oposicions i de situar-se en l’escalafó i gradualment ascendint en responsabilitats. En altres països (potser ens ho hauríem de pensar una mica) són electes i per tant amb temps limitat d’exercir i amb el suport que donen els votants que ajuda a entendre actuacions davant  nomenaments que moltes vegades poden semblar arbitraris.

Ara mateix en pocs dies hi ha hagut dues decisions que generen, al nostre entendre, dubtes sobre la seva independència i criteri ponderat.

La primera: el Consell General del Poder Judicial, l’organisme del govern del jutges que porta cincs anys caducat, és a dir que ja no tenen cap mena de legitimitat, ja que no els correspondria prendre decisions en haver acabat el seu mandat. Doncs aquests “okupes” acaben de prendre una decisió inèdita al considerar que el Fiscal General nomenat pel govern no és adient pel seu càrrec. (El Fiscal General de l'Estat ostenta la prefectura superior i la representació del Ministeri Fiscal. És nomenat i cessat pel Rei, a proposta del Govern, escoltat el Consell General del Poder Judicial i prèvia valoració de la seva idoneïtat per la Comissió corresponent del Congrés dels Diputats. El Govern ha proposat al sr Álvaro García Ortiz que ja ho era en l’anterior legislatura). El mateix Consell havia dictaminat la seva idoneïtat fa un temps.

Correspon al CGPJ emetre un informe no vinculant, és a dir el govern ha d’escoltar el poder judicial, sense que el que digui sigui d’obligat compliment... Doncs bé aquets ha considerat que no era idoni, i en un text el fan responsable, sense demostra-ho, de nomenaments “sectaris”. Però el més interessant del text és quan diuen que:

En efecto, en los últimos meses la Fiscalía ha sido sometida al escarnio público más desaforado que pudiera imaginarse y desconocido en toda nuestra historia judicial. Ataques mendaces se han vertido sobre miembros de la carrera fiscal que han intervenido en los procesos referidos al, eufemísticamente denominado, «conflicto catalán» y no solo por representantes de la pretendida opinión pública sino, sobre todo, por instituciones y cargos públicos, sacando del ámbito jurídico lo que nunca debió salir de ese ámbito: cuando, por todo argumento, la actuación de la fiscalía, ni fue determinante ni mereció reproche alguno por los Juzgados y Tribunales que conocieron de los respectivos procesos. El corolario de esa actuación hostil ha encontrado su máxima expresión en el reproche tan soez como interesado de haber actuado en base a lawfare, concepto interesadamente importado a nuestra tradición jurídica, queriendo residencia en los actores de los procesos judiciales los excesos de determinados cargos públicos que mediante tan rebuscada institución pretende excluirse de la aplicación de la ley, sin negar los hechos, pero residenciando la justificación de los procesos en ese pretendido espurio actuar, quizás el más grave que se pueda reprochar a un Fiscal.

O sigui que en realitat el pecat d’aquests senyor és que no es va pronunciar contra l’amnistia. I no ho va fer primer perquè encara no hi havia cap text de la llei i després perquè el poder legislatiu té capacitat per tirar endavant qualsevol llei. Un cop aprovada hi ha el temps judicial, ara és funció i el temps del Congrés i el Senat per fer-ne l’articulat. Després ja diran. Fer-ho bans és una actitud sospitosament preventiva que no està en cap ordenament jurídic i que pretén coaccionar el legislatiu.

El govern deu haver escoltat però òbviament no ha fet cas d’un Consell que no té cap mena d’autoritat moral quan el mateix Consell es va pronunciar preveient sobre l’amnistia sense conèixer el text. Per tant amb una total actitud esbiaixada i amb uns membres que haurien de mantenir un respectuós silenci i plegar dignament ja per obligar al PP a negociar la seva renovació.

Que un organisme que ha perdut legitimitat perquè no es correspon la majoria social i política existent contravenint el que diu la Constitució a la que diuen servir manifesti opinions d’idoneïtat o no és impensable. No fer cas de les seves recomanacions és gairebé una obligació democràtica.

El segon cas és l’anul·lació del nomenament, per part del Tribunal Suprem, de la Sra. Magdalena Valerio com a Presidenta del Consell d’Estat. El Consell d’esta és el màxim organisme consultiu de l’estat. Aquesta anul·lació es fa després del contenciós de la fundació Hay derecho (que també diuen que portaran 100.000 firmes contra l’amnistia). La presidència del Consell d'Estat es diu que l'exerceix un jurista de reconegut prestigi i experiència en assumptes d'Estat. Bé doncs el Suprem ha considerat que la senyora presidenta no tenia el “reconegut prestigi” però quan llegeixes el currículum de la senyora Valerio  acabés deduint que el reconegut prestigi com jurista només es pot tenir essent jutge o fiscal. El currículum de la Sra. Valerio és el d’una trajectòria àmplia de servei a l’estat: llicenciada en Dret, professora, ex ministra de Treball, ex-presidenta de la Comissió de seguiment del Pacte de Toledo, ex-consellera autonòmica de diferents àrees. Després d'exercir com a professora de Dret Laboral i Seguretat Social, entra al Cos de Gestió de la Seguretat Social i de l'Escala de Gestió d'Ocupació de l'INEM com a funcionària ocupant llocs de direcció com a Cap de Negociat de Personal a l'INSERSO, Guadalajara (1991- 1994); subdirectora de Gestió Econòmica Administrativa i Secretària Provincial a l'INSALUD Guadalajara (1994-1999); i Secretària Provincial de la Conselleria de Foment de Castella-la Manxa, gairebé quatre dècades dedicada al servei públic i altres càrrecs que ha tingut al llarg de la seva vida resulta que no és creditora del "reconegut prestigi" exigible per al càrrec de presidenta del Consell d'Estat. Només cal veure la trajectòria d’altres presidents de la institució per considerar que té, sens dubte, el “reconegut prestigi” altra cosa és que el Tribunal en una decisió sense precedents segueixi amb el mateix joc del Consell del Poder Judicial. La decisió doncs considera que no es pot tenir experiència jurídica quan s’exerceix l’activitat política o l’acció funcionarial en un àmbit del mateix estat com és la Seguretat social. Corporativisme flagrant. Val la pena veure els membres de Consell. I cadascú decideixi al marge del que digui el Suprem si tots tenen els “reconegut prestigi”.

En fi, sembla que hi ha línia d’actuació que clarament fa d’oposició no electe al govern amb la voluntat de fer inviable la governabilitat, que hi hagi un cert col·lapse institucional i que l’intent de govern fracassi. Veient algunes actuacions judicials no és descartable que aquestes sospites siguin realitat.

El corporativisme i l’elitisme de la casta i la caspa va a totes. Ja ho va dir Aznar: El que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva.

Queda clar, oi?.