Qui mana a Can Ribot?

La necessitat, conveniència, interès o obligació de prohibir l’ús dels aparells tecnològics que permetin l’intercanvi de determinats tipus d’informació, per part de la quitxalla d’una determinada edat que es situa per sota del límit entre l’educació bàsica i la mitjana, s’ha convertit en el tema de la setmana que, com no podria ser d’una altra manera, demana una reflexió al voltant del concepte “prohibir”.

Derivat del llatí (pro–habere) associa “pro” (=llunyania) amb “habere” (=tenir) donant una indicació que ho vincula amb l’acció de l’autoritat manant o disposant que una cosa no es faci. Implica doncs l’existència d’una acció a fer, però també d’una autoritat capaç d’impedir-ho.

Reculem fins el temps dels primers homínids, on aquells grups “familiars” eren manats pel mascle dominant que, amb la seva força, prohibia certs actes mentre en permetia d’altres. A mesura que els grups foren més grans, sembla lògic pensar que el nombre d’actes possibles augmentaria, dificultant el seu control per part del “líder”. Potser per això – i pel fet que augmentés també el nombre de grups – el poder es va diversificar en un cap “social” dedicat a les relacions “internes”, i un cap “polític” encarregat de les relacions amb altres grups. Caps que, arreu, acabarien identificats amb el poder religiós el primer i el militar el segon. Una dualitat, però, que ben aviat -només cal revisar els clàssics- generaria les primeres disfuncions, fruit sovint d’interpretacions oposades sobre quin poder tenia autoritat en una certa decisió.

Paral·lelament, el creixement dels grups humans que superposà al nivell familiar el nivell social, obligà a les grans autoritats a establir graons intermedis que, en nom seu, manaven i prohibien segons la conveniència. A casa nostra, comtes, barons, ducs... en l’àmbit polític i cardenals, bisbes, priors... en l’àmbit religiós. Líders intermedis que poc a poc anaren exigint la seva quota de poder, constituint allò que, avui encara, es coneix com “administració” i que, agradi o no, modula el poder, fins aleshores absolut, del líder, ja sigui el social o el polític.

I arriba la democràcia. Els fins aleshores simples “súbdits”, prenen consciència del seu nombre i pes i reclamen, col·lectivament, la seva quota de poder. La capacitat de dir la seva en les decisions que afectin al conjunt i, paral·lelament, la negació de l’obligació d’acceptar allò que el poder social o polític decideixi pel seu compte.

Tot plegat, condueix a la societat a una situació igualitària -més o menys aconseguida- on tothom, aparentment, té els mateixos drets i deures. Què passa, doncs, quan es produeix una situació en la qual pot caldre pensar una prohibició? Qui ho decideix? Qui la dicta?. Qui l’aplica?

Si la societat on cal fer això fos única, homogènia i ben estructurada, la cosa no seria difícil. La gent expressaria la seva opinió i, en funció del resultat obtingut, el poder polític dictaria una norma que la gent seguiria. Però la nostra societat és lluny de ser única i homogènia. Per tant, la solució està en el consens. En l’acord al voltant d’una decisió que l’autoritat s’encarregui de fer complir. Però, quina autoritat?

Perquè, entrant en el problema que ens ocupa de l’ús per adolescents de la tecnologia d’intercanvi d’informació, l’autoritat que, a priori, sembla cridada a fer complir l’acord assolit, és, pel cap baix, triple. La genèrica, que hauria de vetllar de forma contínua en temps i espai per que els nostres infants no accedeixin a aquestes informacions pernicioses. L’acadèmica, que hauria de procurar que l’ús correcte i positiu a l’escola de la tecnologia no fos substituït en cap moment per alternatives pernicioses. I finalment la familiar, que hauria de garantir que, també en aquest àmbit de llibertat personal, es respecta aquell acord que hagi pres la societat.

Però clar, les tres autoritats implicades en aconseguir que els nostres joves no tinguin accés a aquests continguts “tòxics” mitjançant els seus aparells, no semblen estar en una línia coincident. Sobretot perquè l’evolució de la societat els ha dut a una realitat on  les intromissions per desviar la decisió en un determinat sentit, son constants. Només cal veure com en plena campanya contra el contingut pornogràfic o eròtic a les xarxes d’Internet, altres camins comunicatius, amb l’excusa de la suposada alarma social generalitzada, no paren de “fer-ne el caldo gros” amb la més mínima excusa, a tota hora i sense que ningú els tiri de les orelles. El que jo em preguntava: Qui mana a Can Ribot, l’amo o el nebot?