La prova del nou

Ignoro si encara es predica i practica entre els estudiants de bàsica com una manera de verificar si una divisió està ben feta o té alguna errada i cal refer-la. Però el cert és que en molts camps de l’activitat humana, s’agrairia disposar d’una prova similar per poder donar el vist i plau definitiu a algun aspecte en el qual les opinions de la gent no siguin coincidents. Sobretot quan ens hi estem jugant alguna cosa important.

Ja fa temps que la política estatal espanyola bascula entre el republicanisme i la monarquia. Amb moments, com la renúncia del rei emèrit o la seva marxa a Abu Dabi, en què els percentatges republicans van augmentar sensiblement en contra de la segona. Com també quan s’intenta esbrinar si els espanyols (tots o una part d’ells) estan a favor o en contra del famós “estat autonòmic” que, pel cap baix, hauríem de considerar encara en procés de construcció.

La mecànica de les enquestes a les quals es recorre per esbrinar-ho, dificulta aquests resultats que, contràriament al que demanaríem, queden sovint convertits en un núvol d’opcions més o menys incompatibles que, en comptes de donar la solució reclamada i veraç, en donen vàries entre les que, els ciutadans interessats pel tema, es mouen. I tot plegat ens porta cada cop a la conclusió que, només una votació, amb participació de tots els que s’interessen pel tema, pot donar una idea aproximadament ajustada de l’estat de la qüestió.

Si acceptem aquesta darrera premissa, haurem de convenir que els déus ens brinden una ocasió fantàstica de conèixer l’opinió dels nostres conciutadans. Si més no, d’una part d’ells que, històricament, ha estat sempre basculant entre les opcions de formar un ens diferenciat dins de l’estat o d’integrar-se en ell com una part alíquota més. Galicia acaba de convocar eleccions autonòmiques i, per tant, en unes quantes setmanes, els seus ciutadans hauran de triar entre els partits independentistes i els estatals. Amb un avantatge excepcional. El de ser una regió d’Espanya allunyada de la radicalització independentista eusquera o catalana, però també de la indiferència autonòmica que poden experimentar a Extremadura o Cantàbria. Per tant, amb un ventall d’opcions que podríem considerar proper a la neutralitat o l’equivalència.

Perquè potser hauríem de recordar que Galicia ja va tenir un Estatut d’Autonomia l’any 1936, de resultes de la feina del petit Partit Galleguista i de personatges com el batlle de Santiago de Compostela, Raimundo López Pol, que el 1932 convocà tots els ajuntaments gallecs per debatre un text i aprovar el document definitiu, recolzat pel 77% d’ajuntaments gallecs, que reunien el 84,7% de la població. Lamentablement, el Bienni Negre aturà el procés fins el triomf del Front Popular de 1936, quan el Partit Galleguista hagué de pactar amb ell -a canvi d’una gran crisi interna- per poder continuar el procés cap al referèndum del 28-VI-1936, amb una participació del 75% i més del 95% de vots favorables.

Tres dies abans del cop d’estat de Franco, les Corts espanyoles rebien el text de l’estatut que, dos anys més tard, seria admès a tràmit per les mateixes Corts, ja desplaçades a Catalunya i en plena retirada enfront el bàndol nacional, sense poder-lo debatre ni aprovar.

Suposo que la majoria de lectors estaran d’acord amb mi que aquell referèndum fou i segueix essent una de les proves més fefaents de la voluntat d’aquells ciutadans enfront el que ja era un estat autonòmic com el que ara, quasi 88 anys més tard, encara estem remenant, discutint i valorant. Sense recordar que la prova del nou del 1936, segueix essent tant vàlida o més que qualsevol altra.

Que la constitució actual posa condicions per repetir-la? Doncs tenim dues opcions. Canviar la Constitució, donant per bo el seu envelliment, i establir condicions més imparcials que ens deixin tranquils, o deixar-la tal com està, entomar les limitacions, fer la prova del nou i actuar segons el resultat que ens doni, modificant si cal, l’estructura de l’estat.