Un any complicat

Naturalment, no totes amb la mateixa intensitat i amplitud. Per això no cal fer una anàlisi exhaustiva (incloent, per exemple, l’elecció del Parlament de Tuvalu del 26 de gener), però sí que hem de tenir present que el mes de març, a la mare Rússia, triaran el seu nou president, que molt probablement serà novament el Vladimir Putin de les nostres penes i invasions. Una opció que segurament augmentarà la tensió a la zona d’Ucraïna, allunyant-la d’una possible pau o armistici, mentre molts mirarem de reüll cap a Xina. La continental, perquè la de l’illa de Taiwan, dita nacionalista, feina tindrà a triar el seu Parlament i el corresponent president el dia 13 de gener mentre espera la resposta del gegant xinès que tants cops ha dit que vol una única Xina i, de retruc, el control del transport marítim de la zona. Dos fets, evidentment, de transcendència més que regional i impacte innegable. Que no per això minimitza altres possibles causes d’inestabilitat com les eleccions presidencials mexicanes del 6 de juny o les veneçolanes del proper 13 d’octubre. Per triar només dos exemples de possible trasbals regional amb repercussió mundial.

El que no podem oblidar, evidentment, son les eleccions presidencials nord-americanes del 5 de novembre. Més que res, perquè a hores d’ara ja han començat a preocupar als analistes polítics, arran de les inhabilitacions electorals de l’ex-president Trump per part dels estats de Colorado i Maine, en virtut d’una disposició constitucional derivada de la guerra civil entre el Nord i el Sud, que prohibia als que haguessin atacat al Nord (constitucional i guanyador), aconseguir càrrecs electes en el si de l’administració de l’estat. Un precedent, quasi oblidat i ara recuperat, que molts consideren aplicable a l’assalt al Congrés dels EEUU del dia 6 de gener arran de les passades eleccions, i que inhabilitaria a Trump com a candidat.

Pendent de la decisió del Tribunal Suprem, el republicà, ja postulat com a candidat, explica que no necessita Colorado ni Maine per aconseguir la majoria i, per tant, no sembla disposat a posar les coses fàcils ni als demòcrates ni al seu partit. I de rebot, probablement a tot el món. Només cal recordar les promeses d’un mur contra la immigració i unes extradicions massives i immediates, per intuir un final de 2024 força calent.

Finalment, queda per veure que passarà al vesper europeu amb motiu de les eleccions al Parlament del proper 6 de juny. Amb una extrema dreta europea diversa però que no sembla voler afluixar en les seves pretensions, i una dispersió raonable i suportable -però no exempta de perill- de les forces d’esquerra. Una Unió Europea que sembla destinada a ser el bomber de tots els incendis, el mitjancer de tots els conflictes i -amb el que això representa per la dreta extrema- l’asil de tots els refugiats.

De tota manera, aquesta incertesa global no hauria de distreure’ns de la que tenim també a nivell nacional, fruit de l’amenaça de les eleccions al Parlament Europeu que esmentàvem abans. Perquè, amb un PSOE insuficientment sòlid recolzat en una esquerra que comença ja a tirar-se els plats pel cap entre Sumar i Podemos, i una dreta més o menys frustrada per la derrota a les darreres eleccions generals i presonera de la cridòria demagògica de l’extrema dreta que la té acomplexada i temorosa, si la solució ha de sortir de l’àmbit nacionalista, que a Galicia passarà per les urnes i a Catalunya, probablement també, cap a finals d’any, anem arreglats.

I és que, en aquest món que recorda un mòbil del gran Joan Miró, qualsevol petit moviment local té repercussió més o menys important, que s’amplifica o redueix segons les respostes de la resta d’estructura. Fet que demana una agilitat i rapidesa de resposta que no sembla ser una propietat dominant en els nostres dies. D’aquí que m’atreveixi a parlar d’un any “complicat”.