Sant Antoni fa festa

La setmana dels barbuts ha estat fidel a la seva tradició. Els sants barbuts Sant Pau Ermità, Sant Maure i Sant Antoni, ens han portat una baixada de les temperatures i també aigua (no la que caldria però és d’agrair). Fidels com diem a la tradició han fet bo el refranys popular “Quan venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”. Hem tingut vent, ha fet (i fa) fred i també ha plogut i nevat. Ple hivern, una mica com els d’abans.

I a la nostra ciutat quan encara tenim alguna barra de torró i acompanyem el cafè amb alguna neula sobrera, just quan els escolars han retornat a l’escola s’anuncia la festa del nostre (co) patró, Sant Antoni.

Un sant, com tots, interessant, primer per la seva proverbial paciència resistint gairebé impertèrrit a les llargues i dures temptacions que va superar i després perquè va resistir impassible la manta de propostes magnífiques que li feia el diable al desert. Va saber resistir sabent que resistir és guanyar. I si això hi afegim la seva capacitat guaridora ja tenim un sant magnífic, tant curava a una princesa com ho feia amb un animaló, deuria ser el primer sant animalista i això ha quedat fixat en la historia perquè sempre va acompanyat d’una pobre truja que sempre va amb ell a qui  diuen va guarir una cama esguerrada.

Paciència, resiliència i capacitat sanadora. Poca broma.

I doncs aquets sant que té una llegendística important és el nostre (co) patró i és el que inicia el cicle festiu a la nostra ciutat.

Superada sortosament fa molt temps l’etapa de la “Liberación” amb les sirenes  de les fàbriques rememorant l’arribada del “nacionales”. Les autoritats franquistes havien oficialitzat el 21 de gener com la festa de la “Liberación” (amb una voluntat clarament segregadora, sectària i revengista) amb tota la litúrgia corresponent a la parafernàlia grotesca de les misses expiatòries i els crits de rigor: Caidos por Dios y por la patria. Presentes!, com no podia ser d’altra manera. Avui potser, potser queda algun nostàlgic empedreït però la realitat és que ningú no recorda el 21 de gener ni la “liberación” i, en canvi, avui el 17, Sant Antoni, no sols s’ha recuperat sinó que gaudeix d’una salut, que malgrat sempre es qüestioni pels propis organitzadors, es prou ferma com per aguantar millorant encara molts i molts anys, Sant Antoni com a festa ha tingut un llarg procés de consolidació. Podia haver esdevingut una festa pont, anodina i dissimulada, de pur tràmit entre el cicle nadalenc i el Carnaval però la tossuderia dels seus organitzadors i de la societat vilanovina en general l’ha fet una festa pròpia, arrelada a la població i que ha esdevingut festa amb regust a Festa Major (diguis d’hivern, petita, però Festa Major!), amb revifalla constant i amb el polsim necessari de nostàlgia que les bones fetes han de tenir.

Festa que cada cop sembla més extemporània pel fet de fer circular animals  que han desaparegut, des de fa, ben bé, entre i cinquanta i seixanta anys pel cap baix, de l’espai urbà, de la imatge habitual de les nostres ciutats però imbricada en el sentir i bategar de la ciutat per la seva significació de record d’un temps i d’una manera de fer que va ser important a la Vilanova i la Geltrú  d’abans, de molt abans.

Festa creativa i participada perquè un grup humà heterogeni que treballa sense descansar ha fet possible que els Tres Tombs tinguin un caliu, una escenificació, una litúrgia i una dimensió que s’allarga al llarg de l’any i no només a la nostra ciutat sinó a tot Catalunya com una mostra del seu potencial i de la seva voluntat d’inserir-se en el calendari festiu del país i fer-ho amb força renovada cada any amb els canvis a millor que calguin en cada moment.

La festa és sens dubte un dels principal detonants de la memòria personal i col·lectiva. Sigui com sigui al llarg de la pròpia vida, paral·lela al decurs de la festa, les visions que en tenim són ben diverses i els records també difereixen segons cada persona. Cada moment, cada època té interessos diferents i per tant la festa té capacitat d’adaptar-se. Sant Antoni, la festa del Tres Tombs, vista des de la infància i el record era una festa que tenia una significació especial, un ritual peculiar i particular. Just acabat el cicle nadalenc i abans del carnaval, dues festes per antonomàsia molts celebrades, entremig hi havia una festa que, més enllà del fet de no anar a l’escola, et portava dinar especial i sobretot la visió ben arrenglerada de molts carros i cavalls que, en el dia a dia ja els veies passar pels carrers de la Vilanova de fa més de cinquanta anys,  però aquest dia els veies amb els guarniments pels carruatges i dels animals de mudar, nets i polits, i els abillaments de qui els conduïa eren també diferents, més endiumenjats. Colors, olors, Sant Antoni treia (i treu encara) a la rambla vilanovina a una gernació com comptats dies a l’any, molta, molta expectació i admiració per aquells forçuts que conduïen amb ma destra aquells animals que suaven malgrat el fred i escumejaven per l’esforç que havien de fer. De tan en tant algun cavall es revinclava i admiràvem la mestria amb el que el seu portador el dominava. Record de fred, de dinar festiu, d’ambient festiu i la inoblidable Núria Feliu.

Elàstics blaus subjectats amb candaus
Porta el meu enamorat i el barret de costat
De color verd, que és el que em perd
I porta un gec, catacric, catacrec
Un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut
I a l'armilla hi duu cigrons per botons
En Pasqual és en tot original, com cal!.

Ara aquesta festa és un projecte rellançat com a referent de la ciutat en el camp del patrimoni social i econòmic. I aquesta voluntat d’esdevenir referent de la ciutat l’entronca en un passat agrícola de Vilanova, passat que segur que no tornarà però que també ha deixat un pòsit en la manera de ser i fer dels vilanovins i vilanovines de l’actualitat. I aquest pòsit reconvertit en festa i referent va saber donar brillantor en moments de grisor social, ha sabut i sap  cohesionar equips que han portat amb ma destra tots els secrets de la festa, que en són molts i diversos, fins a portar-la ben viva i dinàmica a l’actualitat i que te lloc d’honor en el calendari festiu de la ciutat, com a festa consolidada i a més està reconeguda a tot el país. L’afermament de la festa dels Tres Tombs dóna sentit a una manera de ser i d’entendre l’espai públic com espai de relació, de celebració, d’exhibició d’usos i costums, de respecte i del gaudi festiu i cívic com sempre ha estat.

Mantenir la festa no ha estat mai una feina ni fàcil ni moltes vegades agradable, moltes incomprensions, la recerca obsessiva de recursos, les manques de possibilitats de les administracions a vegades d’arribar arreu, la insuficiència dels equipaments necessaris fa que la sensació de treballar contra corrent embargui masses vegades als organitzadors. I això s’ha superar amb convicció, il·lusió, suport social, tossuderia i voluntat de permanència, crec que te un present que, sense estar exempt de dificultats, és engrescador fruit d’un reconeixement per part la ciutadania, per les persones de la nostra ciutat, comarca i país que és en definitiva qui ha de fer-la prevaldre. La nostra festa de Sant Antoni està lligada sense cap mena de dubte, al medi, a oficis, a feina de temps enrere que són una perfecta excusa perquè la ciutat estigui i faci festa. Feines lligades a la pagesia, feines dures i no exemptes de l’esforç quotidià ni de les voluntat de la natura. Feines en definitiva d’esforç que avui són rememorats amb gaudi col·lectiu. Uns bon referents per adoptar-los avui com una manera de viure com a comunitat. Esforç i gaudi i no oblidar mai un dels altres valors de la festa, la cohesió social.