1,66 per cent

No l’endevinareu. Em jugo una calçotada que no encerteu a què es refereix aquest 1,66 per cent del títol. Sí, clar, té a veure amb el món de l’educació, només faltaria. No, no és el nombre d’alumnes que comprenen el que llegeixen a primària, que tampoc estem tan malament! No, no és el percentatge de membres de la comissió d’experts per remuntar PISA que són experts. No us diré si us heu equivocat per massa o per massa poc, que no vull que s’ofenguin. Aneu ben encaminats, però no acabeu d’encertar-la. Va, ànims! Una més! És la diferència en punts percentuals entre el que el govern destina a educació i el que la llei d’educació diu que s’ha de gastar? Noooo, llàstima, la diferència és més gran, no ens hi posem per tan poca cosa.

Us ho dic? Va, que riureu. Doncs mireu, 1,66 per cent és exactament la proporció que es dedica dins els estudis de magisteri una universitat d’internet a la didàctica de la lectoescriptura. Quatre crèdits de dos-cents quaranta. Què pot sortir malament? M’ho va dir una estudiant i no donava crèdit. Vaig pensar que això a Catalunya i en una universitat presencial no podia succeir. Santa candidesa! En els plans d’estudis de la UB i de la UAB no existeix una assignatura sobre lectoescriptura! No hi és! Apareix la temàtica dins altres assignatures, un tema de cinc o un de quatre en assignatures de sis crèdits. Una presència testimonial, com si la temàtica no tingués un corpus d’investigacions prou gruixut o no fos prou important en si mateixa.

No sé si la comissió d’experts que dèiem abans reflexionarà sobre aquesta dada, els la regalo, la deixo aquí anotada i que cadascú tregui les seves conclusions. Jo és que tinc una arrel conductista que no soc capaç d’abandonar. Vull dir que si ma filla diu que li agrada el bàsquet però mai juga a bàsquet, ni mira els partits per la tele, ni llegeix les cròniques, ni sap qui és Lebron James, doncs no me la crec. Digueu-me estricte si voleu. A mi tanta preocupació i tan interès i parlaments i compareixences i nomenaments per un tema que, en realitat, li atorguem un 1,66 per cent d’importància, què voleu que us digui. Potser hauríem de dedicar-nos-hi una mica més, no? O si no, no fer tants escarafalls! Surtin i diguin a la ciutadania que els nens i nenes aprendran a llegir per si sols, tranquils! No cal aprendre com s’ensenya una cosa que, de fet, no s’ensenya; la lògica no té errades. Ara bé, si això és així, la següent conclusió que traurem tots en menys de cinc minuts és que l’escola és absolutament innecessària. Si tot està a Google i a llegir no n’ensenyen, què hi fotem allà dins?

Bé, no ho sé, potser em precipito en la meva anàlisi, però vaja, jo em llançaria a una proposta revolucionària: dedicar un percentatge proporcional dels estudis de magisteri als aspectes que ens semblen més importants per a una escola, per a una societat. Fem-ne un llistat i fem el paral·lel de les assignatures de magisteri. Si aprendre a llegir encara ens sembla un objectiu desitjable, dediquem-hi, no sé, un deu per cent? Quina bogeria, oi?