Parlem sobre l’assetjament... (1a part)

Si consultem l’enciclopèdia.cat podeu trobar que l’assetjament “és un maltractament en el qual la víctima és sotmesa a agressions continuades de tipus físic o, més habitualment, psicològic, per una altra persona (assetjador) o per un grup, amb un objectiu reconegut o bé sense.

Els efectes de l’assetjament sobre la víctima poden ser diversos, però són recurrents la pèrdua d’autoestima, la inseguretat, que impedeix enfrontar-se a l’assetjador o als assetjadors, els sentiment d’impotència i la sensació d’amenaça o de terror, reaccions que poden comportar alteracions greus en l’equilibri psíquic i conduir a estats d’angoixa, depressius o, fins i tot, al suïcidi. Hom distingeix diferents tipus d’assetjament, segons el context en què es produeix, els objectius, el mitjà, el tipus de víctima o altres criteris. Entre els més habituals hi ha l’assetjament laboral, l’assetjament escolar, l’assetjament immobiliari, l’assetjament sexual o el ciberassetjament. Designat també amb els termes anglesos mobbing o bullying (aquest sobretot en l’àmbit escolar), el concepte d’assetjament fou introduït els anys vuitanta del segle XX pel psicòleg Heinz Leymann, que l’estudià de manera sistemàtica en l’entorn laboral. Des d’aleshores, ha estat introduït en la legislació penal de molts estats europeus. A l’Estat espanyol, la Llei del codi penal del 1995 incloïa en el títol VII un article genèric de les tortures i altres delictes contra la integritat moral. En la reforma del 2010 foren introduïdes especificacions per a diferents modalitats d’assetjament”.

Indefugiblement hem d’analitzar els diferents tipus d’assetjament, com ara l’assetjament sexual que s’entén com una conducta verbal, no verbal o física de naturalesa sexual no desitjada i que atempta contra la dignitat de qualsevol persona.

Si ho fem sobre l’assetjament per raó de sexe la conducta verbal o física no desitjada, atempta contra la dignitat de la persona.

Pel que fa a l’assetjament per raó d'orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere ho farem per qualsevol comportament basat en l’orientació sexual, la identitat de gènere o l’expressió de gènere d’una persona que tingui la finalitat o provoqui l’efecte d’atemptar contra la seva dignitat o la seva integritat física o psíquica.

Entre les formes d'assetjament, podem analitzar per exemple l’assetjament horitzontal quan es produeix entre companys i/o companyes. Quan parlem de l’assetjament vertical entre persones en posicions de poder diferents, en aquest cas pot ser ascendent o descendent.

També existeix l’assetjament d'intercanvi “quid pro quo”,  és de caràcter vertical en què la persona assetjadora amenaça la persona assetjada, on a canvi de desitjos sexuals pot perdre beneficis, oportunitats en el treball, els estudis i altres. Aquest tipus d’assetjament porta implícit un abús d'autoritat.

Hi ha també l’anomenat assetjament ambiental, crear un ambient intimidatori, hostil i ofensiu. En ocasions amb bromes i comentaris,  de manera continuada en el temps, a voltes amb una única acció greu.

Quan sentim parlar de violència masclista, ho fem relacionat amb el que s'exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d'un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones, i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, tinguin com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeixen en l'àmbit públic com en l'àmbit privat..

Si donem un cop d’ull a la llei catalana 5/2008, de 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, llegim que es pot donar dins de la parella, en l'àmbit familiar, en el laboral,  en un context comunitari.

I es que també la podem trobar en les agressions físiques, les agressions verbals, els insults i humiliacions, en les violacions, en el control de la parella i les pressions per mantenir relacions sexuals. També està present en l’assetjament sexual i en els comentaris sexistes, etc.

Quan parlem de la violència en l’entorn de la parella a voltes existeix un vincle afectiu previ, qui exerceix la violència no és un desconegut. Per això amb el que existeix un vincle afectiu serà més fàcil creure les promeses de canvi i més difícil veure l'altre com un agressor.

Els conflictes no són fets aïllats, quan parlem de violència masclista dins de la parella, poques vegades parlem d'un únic fet. Normalment la violència presenta patrons de control i dominació que esdevenen més perilloses.

Són persones invisibles, no se solen mostrar violents amb les seves parelles quan hi ha gent al davant o en altres contextos. Això fa que la resta de gent de l’entorn de la víctima o de l’agressor tinguin dificultats per creure o veure la situació de violència existent. A més a més, una gran part de les conductes que inicien la violència estan molt normalitzades en la nostra societat, per la qual cosa de vegades a ningú se li activa l’estat d’alerta (ni a la dona que rep la violència ni a l’entorn).

Mantenen una bona imatge pública, massa sovint en les parelles on hi ha una situació de violència gaudeixen d’una bona imatge de cara a l’exterior. Cal pensar que és en el context social on s’exerceix una forta pressió, és davant d’ells i ells on mostrem sempre la millor cara de les nostres vides. El fet d’explicar que en una parella hi ha problemes, esdevé per a moltes persones, sobretot en el cas de les dones, mostrar-se davant d’un projecte personal fracassat.

Existeixen moltes dificultats per cercar un suport quan existeix un vincle afectiu, a voltes l’agressor i part de l’entorn no perceben o reconeixen aquesta violència, fet que complica  i molt la cerca de suport. Hi ha un cert temor de ser jutjada, s’estableix  un sentiment interioritzat del discurs de l’agressor. Com a conseqüència neix un sentiment de culpabilitat i  fins i tot de responsabilitat pels fets viscuts. No s’ha sabut reconduir la situació i no s’han trobat eines per poder evitar-la.

Aquesta és una situació que és reconeguda per les noves generacions. Comença a cimentar-se un reconeixement social, malgrat existeix un fort desconeixement per una part de la ciutadania que manté enquistades algunes idees mitificades sobre la violència masclista.

Els educadors i educadores socials sabem que cal orientar a infants i joves a reflexionar, a valorar les petites coses, a ser sensibles amb els problemes dels altres, a saber escollir i renunciar. Sabem que per educar en la llibertat cal educar des del què fem i som respectant als altres amb diàleg i acompanyament. Els adults hem de ser garants de coneixement, de responsabilitat, d’esforç personal i d’autodisciplina.

Aquest és un debat que s’ha de treballar, amb diàleg i complicitat des de la infantesa, cal que infants i adolescents creixin sabent que tan els homes com les dones han de gaudir de les mateixes oportunitats, els mateixos drets, les mateixes necessitats i que ningú ha d’estar per sobre de l’altre.

Joan Rodríguez i Serra és educador social