Quan cal dimitir?

El Koldo aquest, aprofitant la situació d’emergència lliga, em sembla, sembla, repeteixo, personatges poc clars en temps de pandèmia,  l’arribada de mascaretes a diversos indrets del país. Fins aquí res a dir. Però el tema és que el que era càrrec de confiança del ministre Ábalos es procura una comissió, no menor, per la feina feta. Lleig.

Cal recordar el context que hem oblidat molt fàcilment i suposo que volgudament per les circumstàncies adverses i neguitoses que eren. El món rebia estupefacte la pandèmia. Ningú estava preparat i encara es movien a les palpentes i amb una reacció, potser, tardana fruit de la mateixa incredulitat i desconeixement del que ens passava.

I naturalment quan es tractava de trobar material que ajudés a apaivagar la mancances valia tot i vam veure des de Gendarmes que a punta de metralleta feien descarregar avions carregats de materials sanitaris amb destinació a Londres, vaixells carregats de materials de prevenció i protecció que canviaven de rumb en tenir una oferta millor que la del país de destí. Mossos protegint l’arribada de mascaretes i vacunes, espavilats que sortien de sota les pedres i oferien el que calgués a uns preus desorbitats. Pirates en temps moguts.

Tot va funcionar a empentes i rodolons. Es feien contractes directes (que no vol dir fraudulents) quan es trobava la possibilitat d’adquirir elements de protecció sense filar massa prim i sense saber qui eren els interlocutors, vaja si eren de fiar. No es podia perdre temps, una hora de retard era potser perdre els materials

I això en totes les administracions.

Justifica això les comissions? En absolut i encara menys quan aquesta la percep un treballador públic, quan la seva feina és precisament vetllar pel màxim de transparència i sense que això signifiqui costos a ningú.

Fet el preàmbul dir que és una constatació que en aquets país és una raresa extraordinària que els càrrecs públics dimiteixin en situacions en que es posa en entredit la seva manera d’actuar o dels seus entorns polítics o personals  més immediats. El cas més paradigmàtic, i ja fa molts anys, sobre la dimissió d’un polític que després va ser absolt i no va poder recuperar el seu càrrec és  el de Demetrio Madrid que va anunciar que deixava el càrrec, la presidència del Govern de Castella-Lleó, que ocupava el 29 d'octubre de 1986. Era president   des del 1983. Ho va fer per la querella contra la seva persona dels treballadors inclosos en un ERE d’una fàbrica que ja no era seva i va prendre la decisió de dimitir. Inaudit. En conèixer la seva imputació va considerar que calia sortir per no perjudicar ni la institució ni el seu partit. A l’any 1989 el van absoldre però el mal ja estava fet, no va recuperar la presidència, la pena de telediari, la pena  del portada de diari va fer efecte (1). Un altre cas de diligència en dimitir va ser el cas de Jordi Cañas, diputat de C’s, al Parlament de Catalunya que va plegar quan el van imputar per un frau del que després el van absoldre. Ja no va recuperar l’escó.

Però tornant  al que ens ocupa hauria de dimitir el diputat José Luis Àbalos del seu escó de diputat?

De moment no està ni investigat ni judicialment implicat en la presumpta trama de comissions.

S’ha de ser honrat i a més semblar-ho com la dona del César? Segurament sí. Però de moment ningú des del món judicial ha posat en entredit l’actuació de l’ex ministre (potser arribarà, almenys quan escrivim això no és així).

La responsabilitat política ha d’anar més enllà de la responsabilitat que ens endossi un jutge?. Judicialitzem la política quan reclamem dimissions, saltant-nos la presumpció d’innocència i fent judicis que potser no corresponen al món polític. És que allò de la responsabilitat política és una prèvia judicial feta des del món polític?. La Comissió Executiva del PSOE, que diu que no fa ni de jutge ni de fiscal pot llançar judicis de valor sobre Àbalos atorgant-li una culpabilitat no demostrada, ni amb indicis de que sigui així? O és que saben més coses?. (2)

Fins on arriba això de la responsabilitat política que no s’explicita en els codis deontològics d’alguns partits?. És una mesura que en cada cas té una línia vermella diferent?

Per tant deixar l’escó segueix essent complex, en el cas d’Àbalos hi ha diverses possibilitats que no ho faci com diu ell per poder mantenir l’honorabilitat i també per mantenir la seva condició d’aforat que li permet més marge de maniobra.

Deixar-lo, o no, doncs?

A Catalunya el tema està clar. L'article 25 regula la suspensió dels drets i deures dels diputats i el punt 4 estableix que quan hi ha obertura de judici oral per a casos en què l'acusació és per delictes vinculats a la "corrupció" la mesa ha d'acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris "de manera immediata". Si hi ha dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d'incompatibilitats aplicable durant la suspensió, cal un dictamen de la comissió de l'estatut del diputat. En aquest cas, s'han de posicionar tots els grups parlamentaris i el cas acaba al ple. Però el diputat no perd l’escó ja que aquest segons sentències judicials diverses pertany al diputat i no al partit que va fer la llista.

Però segurament cal també, quan s’assumeix anar a una llista assumir el deixar l’escó per no perjudicar el col·lectiu si el partit et demana deixar-lo i aclarir el que  calgui, El tema és complex i segurament caldria anar cas per cas sense agafar el mateix patró sempre, perquè les circumstàncies poden ser molt diferents i cal valorar-les en cada moment.

Dimitirà Àbalos? De moment no. Ja veurem el futur més proper.

Però el debat seguirà i les opinions són contraposades de si cal o no dimitir quan el teu nom surt vinculat a qüestions poc clares executades per personal que han anomenat i de confiança relativa, en aquets cas a comissions, que potser legals, però poc netes certament i en moments complexos.

Però en tot cadascú coneix la seva circumstància i els seu capteniment. Si no hi ha una norma general sempre serà opinable i cada diputat o diputada actuarà segons el seu criteri.

I naturalment la ciutadania també opinarà amb el seu criteri.   

(1) El mateix Demetrio Madrid explicava la seva decisió de dimitir : . “Tornàvem de Madrid a Valladolid quan em vaig assabentar, per filtracions dels periodistes, que anava a ser imputat. Vaig convocar tres reunions: una amb la Junta de consellers, una altra amb 'Executiva del partit i una roda de premsa per a fer-lo públic. En el camí li vaig dir al meu vicepresident: ‘Crida a Aznar i digues-li que aquesta nit anunciaré la meva dimissió’. I així ho va fer. La sorpresa, l'endemà, va anar que ell havia convocat als mitjans per a dir que em donava 48 hores per a dimitir. Aquesta és la maldat! Que em demanés la dimissió era el normal. Després va tornar a fer-ho amb el ‘vagi's, senyor González’. Jo vaig ser el seu primer entrenament”. ( El País) Ja es veu el tarannà del sr. Aznar

(2) Val la pena llegir els articles d’Antoni Batista El paradigma Ábalos de tribunals polítics. Ara, 01.03.24 i el de l’Astrid Barrio La doble moral de la responsabilidad política al Periódico. El 03.03.24