Venècia

Finalment en comissió primerament i en el Ple del Congrés s‘ha aprovat la llei d’amnistia en concret Proposición de Ley Orgánica de amnistía para la normalización institucional, política y social en Cataluña. Caldrà anar al senat on el PP la boicotejarà temporalment i tornar al Congrés per la seva aprovació definitiva.

La llei després d’una llarga i agònica negociació va tirar endavant.

El desllorigador sembla que va ser l’informe que la Comissió de Venècia va emetre, la previsió del seu informe va donar algunes pautes que van ajudar a ajustar la proposta de llei i arribar a l’acord. Doncs ja tenim llei.

Vet aquí que la mateixa Comissió que en el seu dia va indicar que el referèndum de l‘1-0 no “no compleix” amb els estàndards de la seva institució. En paraules del sr. Thomas Markert secretari de la Comissió que encara afegia que la consulta de l’1 d’octubre no es correspon amb el Codi de Bones Conductes per Referèndums d’aquest organisme, ja que no respecta la Constitució espanyola com li deien al llavors President Puigdemont per escrit.

Doncs ara l’informe o l’esborrany conegut de la Comissió de Venècia valida el fons de la llei d’amnistia tot i que és crític en alguns dels aspectes formals i de procediments.

Bé doncs ara a veure com cal encarar el futur.

Aconseguida l’amnistia amb discursos diferents, per uns és la derrota de l’estat i la subjugació als interessos independentistes, per altres és el camí cap a la reformulació de les relacions entre Espanya i Catalunya i per una, creiem,  majoria no menyspreable és una llei que s’assumeix amb absoluta indiferència i també hi ha legítimament els detractors de la mateixa sense que se’ls pugui tatxar de fatxes d’entrada.

L’amnistia plantejada com un retorn a l’inici de noves negociacions majoritàriament és acceptada com un bon element, però també hi ha qui opina sense extremismes ni prejudicis inicials que l’amnistia no serà bona per la política del país, ja  que queden en la impunitat determinades i presumptes infraccions de la legislació que es repetiran en el futur. I encara més, hi ha qui considera que l’amnistia és un privilegi per uns quants, que posa per damunt uns sobre els altres. Però vaja la part central de la societat creu que serà una possibilitat d’obrir noves expectatives d’entesa, sinó almenys de comprensió,  i millora sense que ningú renunciï a les seves posicions encara que siguin de màxims, però hi hagi un marc on el diàleg polític es prefiguri com l’únic marc possible.

Però no sembla fàcil -ningú no va dir que ho seria- si escoltes avui el protagonistes de l’acord cada un opina diferent de l’altre i fa naturalment interpretació interessada cap a les seves tesis centrals del contingut de la llei. Segurament és per acontentar a la pròpia parròquia -ja sabem que aquí ets un botifler i un sustentador del règim del 78 en menys que canta un gall- però també prefigura un horitzó políticament inquietant.

Horitzó que té unes línies prou definides, una la del capteniment que pugui tenir el poder judicial a l’hora d’interpretar l’amnistia i vist el que hem vist i escoltat el que hem escoltat serà una línia difícil de travessar. Hi ha una predisposició en algunes figures del poder judicial a tombar l’amnistia senzillament perquè se sent qüestionat i moltes vegades amb raó per les seves actituds més que sectàries i més lligades a raons polítiques que els estrictament judicials que serien les úniques que haurien de tenir en compte.

Una segona línia seran sens dubte els pressupostos, configurat el camí de l’amnistia, ara cal afrontar el debat sobre els comptes de l’estat que seria la baula que permetria encadenar la legislatura i per tant avançar amb les polítiques socials que haurien d’anar més enllà de l’amnistia. Camp per córrer n’hi ha, cal veure si hi ha acord per fer el recorregut en les xifres que també seran objecte de negociació, i ben segur que, negociació dura.

I encara queda una línia fonamental i bàsica que serà saber si l’acord de l’amnistia i les diferents interpretacions que en fan cada grup serveix per generar la confiança necessària per poder mantenir la majoria parlamentària de la investidura. L’aprovació de l’amnistia i el procés de la seva aplicació és un primer pas i ara s’hauria de consolidar una majoria estable que permetés desenvolupar la legislatura. I el cert és que no es veu ara per ara que aquesta confiança s’hagi començar a embastar i els recels segueixen i encara es mantenen les malfiances que els fa pensar que ni uns ni altres són de fiar. La propera negociació donarà les pautes per intuir si la legislatura té recorregut. O com alguns socialistes creuen un cop aplicada l’amnistia part de l’independentisme deixarà caure el govern. Mal negoci haurà estat doncs mullar-se i desgastar-se per portar a terme l’amnistia i després no poder governar i anar a unes eleccions que ja poden donar per perdudes.

La proposta de la Comissió de  Venècia, paradoxalment demanada pel PP per fer fracassar el procés de la llei, és positiva per l’amnistia i que la Comissió  validés la iniciativa amb matisos de l’amnistia s’ha fet un pas per aplanar una mica la pujada immensa que representa la legislatura.

Ara bé Venècia ha ajudat a l’amnistia però no podem oblidar aquella vella i emotiva cançó de Charles Aznavour que acabava dient 

Com sofreixo en pensar que a Venècia va morir
L'amor que juraves etern guardar
Només queda un adéu, que no puc oblidar
Avui Venècia sense tu, que trist i sola està

Ves que no acabi la legislatura de la mateixa manera, trencant els acords, les promeses i l’amor polític que és molt, molt efímer.

I naturalment Pedro Sánchez i el socialisme pactista restaran sols i tristos.

Temps al temps.