Democràcies

Utilitzo el plural perquè, a poc que aprofundiu en el tema de la democràcia, veureu que hi ha reconegudes diverses tipologies d’aquest sistema de govern. Però no patiu, no us faré una classe de política. Simplement intentaré, a partir d’una de les moltes classificacions, reflexionar sobre aquest batibull que se’ns prepara per les properes setmanes i mesos.

Perquè alguns tractats sobre la democràcia, diferencien la democràcia representativa i la deliberativa. La primera, la que practiquen la majoria de països i partits, consisteix en passar per un procés electoral (primer intern i després competitiu amb altres grups polítics) i, en funció dels resultats, transferir tota la responsabilitat legislativa i executiva als candidats del partit guanyador de l’escomesa o a la coalició que pugui aconseguir el que coneixem com a majoria absoluta, alliberant així als militants o ciutadans dels debats o deliberacions sobre els temes importants. La segona categoria de democràcia, passa pel mateix procés electoral però, enllestit aquest, no allibera als ciutadans o als militants de les deliberacions i debats que permeten governar el país, convocant-los, cada cop que cal prendre una decisió important, a una consulta interna. Immediatament surt la pregunta del milió. Quina de les dues és millor? Un “millor” que reprodueix el dilema. Perquè la primera opció, la representativa, suposa uns anys (quatre en el nostre cas) de poder absolut dels “aparells” del partit, només controlats en els congressos anuals que quasi tots els partits practiquen i on, si som sincers, hi ha més de propaganda que de feina, es digui el que es digui. En canvi, la segona o deliberativa, pot presumir de proximitat al militant i democràcia de base gràcies a les més o menys freqüents consultes, enquestes, etc... que acostuma a plantejar i l’absència de les quals sovint tira en cara als representatius, que reaccionen acusant-los de manca d’eficiència.

Aquest és el debat que tenim ara plantejat, agradi o no, tant a casa nostra com en les relacions amb el poder del nostre estat. I si m’apureu, amb Europa. Anem per parts.

En les eleccions catalanes sembla clar que ERC, des del govern, es vol decantar per la democràcia representativa, esperant que Salvador Illa els allargui la mà, mentre Junts, sobretot amb l’entrada de Puigdemont en el combat electoral, es decanta cada cop més per la forma deliberativa, proposant obrir la seva opció a tots els que es sentin amb ganes d’independència a curt termini i en termes absoluts, buscant recuperar el poder hegemònic a Catalunya del que prové. I tot mentre el PSC-PSOE busca contrarestar-ho en solitari, lluitant per un resultat important, encara que de moment, pel que sembla, sigui insuficient.

Però, ai las!, al mateix temps, el PSOE espera treure faves d’olla de la situació autonòmica a nivell estatal, on el debat per l’amnistia pot haver debilitat les grans opcions més o menys independentistes, ja siguin a curt termini (Junts) com a mig o llarg (ERC). Sobretot, de cara a les eleccions europees del juny a les quals, cas de la victòria de Salvador Illa a Catalunya, arribaria amb l’aura de guanyador. I naturalment, amb ganes d’aplicar la democràcia representativa que li permeti controlar un PP que no acaba de trobar el desllorigador per donar una imatge de democràcia deliberativa, esquitxat com està pels casos de corrupció que evidencien, els agradi o no, un funcionament representatiu fosc, amb un aparell del partit d’accions i intencions totalitàries.

Unes situacions, però, que semblen decantar-se per uns governs -català i espanyol- del PSOE amb el suport més o menys estable dels centres autonomistes i l’esquerra deliberativa. Basculant entre una democràcia centralista (si el PSOE té prou força) i una democràcia pseudo-federalista (si el PSOE fa una certa figa i necessita suports). Perquè, si el PSOE acaba caient, que la democràcia representativa del PP ens agafi confessats.