Pors raonables

Aquell concepte que el diccionari defineix per duplicat, evidenciant que no som davant d’un concepte únic i simple. Perquè, evidentment, no és el mateix “sentir un torbament més o menys sobtat i més o menys fort, davant d’un perill” que “tenir una aprensió que li esdevingui alguna cosa contraria a allò que desitja”. La primera opció requereix la presència d’un perill real del que el poruc sigui conscient. La segona pot estar basada en una creença, situació o informació que contraria les intencions, voluntats o accions del poruc. No és el mateix que aparegui davant dels vostres ulls una pistola que us apunta al cap, que sentir un soroll que vosaltres interpreteu com que algú a prop vostre està carregant un revòlver per disparar un tret. En els dos casos heu rebut una sensació que ha fet saltar els vostres mecanismes biològics encarregats d’avisar-vos del perill. Però el primer és un perill que podem considerar “presencial” mentre el segon és “distant” i, per tant, amb més probabilitats d’error. Tot i que, evidentment, la pistola també pot ser de joguina.

Però fixeu-vos en que, en la primera acció, apareix la pistola, és a dir el “subjecte” que genera la por, mentre en la segona, és una conseqüència generada pel “subjecte” qui activa la nostra imaginació, generant en el nostre cap l’associació amb el fet perillós que imaginem i que ens genera la por. Com quan, mirant una pel·lícula de terror passem del silenci tens de l’escena de la noia acostant-se a una cantonada, a l’aparició sobtada del dolent agressiu que provoca els xisclets dels espectadors, en haver passat bruscament del perill suggerit al perill evidenciat. Del perill probable al perill segur.

Per això, els primers perills que generen la por dels humans son els perills presencials. Un nen que veu una figura desconeguda, gran o sorollosa mostrarà immediatament la seva por, reclamant l’atenció dels progenitors amb el seu plor. Els humans del Paleolític també.

Però a aquelles pors “individuals”, la socialització humana de campaments, pobles, tribus o similars, hi va incorporar ben aviat la por “social”. Aquella que es generava amb la comunicació de les experiències individuals entre els integrants del grup. Primer a través de les experiències compartides i més endavant gràcies a les sensacions explicades. No calia haver lluitat amb un lleó per témer-lo. Les descripcions dels vells del grup feien que ens forméssim una  imatge d’ell que ens permetria identificar-lo des del primer encontre.

Lamentablement, aquelles descripcions en llenguatge planer i imatges quotidianes, solen ser avui records del passat. El llenguatge científic o tecnològic s’ha anat infiltrant en els nostres entorns. I a aquelles pors més o menys raonables fruit de la vida quotidiana, s’hi han afegit (i cada dia més) altres pors induïdes per explicacions més o menys incomprensibles per la majoria dels ciutadans i per fenòmens observables que la nostra intel·ligència no pot arribar a explicar de forma raonable. Fent-nos cada cop més porucs i, per resoldre aquesta por, més devots de les explicacions esotèriques i la fe irracional.

Quines pors tenien els europeus de la primera guerra mundial? La d’estar prop dels camps de batalla? Avui, la guerra d’Ucraïna espanta als ciutadans que n’estan a centenars de quilòmetres. La de ser espiats pels enemics infiltrats en la seva societat? Avui, la intel·ligència artificial ho fa des de l’altre extrem del món sense moure’s d’un despatx. La de ser fets presoners? Avui, els palestins ja han assolit la difícil qualitat de “presoners sense presó” a base de desplaçar-los -de grat o per força- d’un lloc a un altre. I tot a base d’anar-nos ficant al cos noves pors. Amenaces impensables fa uns anys. Realitats que qualsevol persona mínimament reflexiva titllaria de poc raonables.

Recordeu la cançó de Raimon “Sobre la pau”? Aquella que diu: “De vegades la pau, no és més que por”.