Viatge per la Ruta de la Seda

Empremtes de la Ruta de la Seda (Tushita edicions), és el dotzè llibre de viatges de Conxita Tarruell i Llonch acompanyada ja des de fa uns quants viatges per l’amiga Rosa Pi Masvidal, que incorpora contes inspirats en els llocs visitats, en aquest cas indrets de l’Orient Mitjà com Uzbekistan, Oman, Líban i Jordània, que només de llegir els noms tan exòtics i sonors ja vénen ganes d’explorar-ne les meravelles com va fer Marco Polo al segle XIII. Dels detalls de les visites en parlo més extensament en el pròleg. Una bella oportunitat que m’ha ofert la Conxita: fer de porta d’entrada dels quatre relats viatgers aplegats a Empremtes de la Ruta de la Seda.

Llegir un llibre de viatges és, d’entrada, fer un viatge virtual que qui sap si com una cirera estirada d’un cistell ple de cireres no invita a fer-lo també el lector atret, encisat per la crònica d’una narradora com Conxita Tarruell, amb el seu verb sempre alegre i espurnejant.

Llegir un llibre de viatges obre les portes a la imaginació, a la fantasia, fins i tot en els casos més insòlits. Potser ja coneixeu aquell llibre de Xavier de Maistre, Viatge entorn de la meva cambra, escrit l’any 1794 mentre l’autor estava detingut a Torí per causa d’haver participat en un duel. Xavier de Maistre era un home viatjat, ja que havia estat ambaixador de la cort del tsar Alexandre. Així, doncs, ni tancat no es resignava a no viatjar, i ho va fer a través de l’escriptura que, ben mirat, també és una forma de viatjar.

Els llibres de viatges tenen la particularitat de constituir un doble viatge: el viatge en ell mateix i el viatge narratiu. El primer viatge comporta una gran activitat no només de les cames sinó també de la capacitat d’observació i diàleg amb l’entorn. El segon viatge, més reposat, més reflexiu, reclama la memòria i la imaginació de l’autor per recrear el camí, les coses i esdeveniments observats, la gent amb la qual s’han intercanviat experiències. Cada viatge és com un màster: d’un viatge sempre se’n surt havent après una infinitat de coses que eixamplen la nostra percepció sensible i intel·lectual, tal com es troba en les cròniques de viatges de Conxita Tarruell, exploradora atenta de llocs, però sobretot de les persones que va coneixent pel camí.

Els llibres de viatges tenen una llarga tradició, s’insereixen en un gènere literari en ell mateix. Des de fa unes dècades (el primer llibre publicat és de l’any 2008), els llibres de viatges de Conxita Tarruell i Llonch alimenten aquest arbre comú en el qual la literatura catalana hi té tantes arrels ja des del mateix Ramon Llull, Antoni de Montserrat o Domènec Badia, els viatgers i autors clàssics que enllacen amb la intrèpida viatgera Aurora Bertrana i, per la seva bonhomia, connecten amb els viatges de proximitat de Josep Maria Espinàs.

Hi ha una poètica del viatge en una època en què la globalització ens iguala i molta gent viatja als mateixos llocs? Sí que hi ha aquesta poètica perquè la poètica respon ‘a la manera’ com cadascú viu aquests llocs. Per més que es viatgi en grup, qui viatja és sempre el viatger. Viatjar és un fet individual tan compartit com es vulgui i és desitjable, però és un fet individual. El viatge no és només moure’s de lloc sinó que és una creació de cada individu. Qui hagi llegit un, o més d’un dels llibres de viatges de Conxita Tarruell i Llonch, ja s’haurà adonat del que en podríem dir ‘l’estil’ dels seus viatges: la seva mirada per captar l’entorn primer, i la seva dinàmica expressió escrita a continuació. Llegiu, doncs, la seva crònica dels indrets visitats de la Ruta de la Seda, ara que ja tenim el llibre a les mans. Les fotografies i mapes que acompanyen la publicació són un atractiu per als ulls tant com els quatre relats ho són per a la ment que, viatjant amb la imaginació ben desperta, gaudirà amb les descobertes i reflexions de l’autora a propòsit del que viu i veu.