12 de maig amb el vot a la mà

Per exemple des de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de l’any 1977 fins fa ben poc recollíem tots els programes electorals del partits (versió llarga) que es presentàvem i els llegíem de pe a pa, comparàvem propostes, analitzaven evolucions i després votàvem. Moltes vegades hem fet el vot militant, aquell que era propi de l’organització a que pertanyies o més hi simpatitzaves i més endavant, però, alguna vegada havíem fet el salt.

Diuen que el temps ho cura tot, i ara amb una lectura ràpida del resums dels programes o seleccionant i discriminant ja passem. Les informacions arriben més ràpidament i també hem conegut l’actitud, manera i formes de fer dels candidats.

I confessem també sense cap problema que ens acostem més al vot a la persona que no pas al global del programa, tot i que té un pes prou significatiu.

En tots els programes de formacions democràtiques hi trobem coses en els que hi estem d’acord i altres que posaríem en dubte i altres que directament ens incomoden o no ens satisfan i encara hi ha aquelles de les que abominem directament. I això en totes formacions, i al costat d’això i per equilibrar el criteri hi podem comptar la credibilitat dels candidats, l’actitud que té en els debats i en la confrontació política, en la manera de voler persuadir, en si evita o no les declaracions fastuoses però buides. En definitiva si hi veiem més valors positius que impostures i aparences.

I valorat tot això de dir que tinc clar que aquets cop votaré a Salvador Illa. I repeteixo hi ha qüestions del programa que porta que no comparteixo, algunes que corregiria i altres que m’interessen més. I ho faré per tres raons bàsicament.

Entenc que és un candidat que busca més l’acord que la confrontació, que practicar allò de la “força tranquil·la” que va encunyar el president François Mitterrand i que llançava com idea força a les presidencials de l’any 1981. Estem en temps en que calen els acords, en els temps que cal consolidar avenços, en temps en que la situació interna i externa requereixen esforços per trobar comuns denominadors que permetin fer passos i sobretot consolidar-los en molts àmbits de la nostra societat. La gestió serena i reposada, la gestió raonada i raonable. I crec que llla ho pot fer.

En segon lloc ho faré perquè vull que hi hagi una qualificació dels serveis públics després de forces anys de pèrdua sensible de qualitat. Les necessitats de la ciutadania cal que s’afrontin amb claredat, decisions, sense enganys i sobretot recuperant el país que va patir unes retallades gairebé immorals que no s’han recuperat encara. Vegis els informes PISA, l’estat de la sanitat, la mateixa mobilitat i també veient la gestió d‘aquests serveis que s’han fet des del govern crec que cal una nova manera d’afrontar-ho. Cal consciència que el benestar de la ciutadania i de cada un dels ciutadans i les ciutadanes té importància per tenir un conjunt i una societat fonamentada en la cohesió i la recerca de la igualtat de tothom. Garantint les mateixes oportunitats i també garantit que cadascú pugui arribar on les possibilitat el portin. I això només es garanteix amb una bona xarxa d’escoles, amb un habitatge garantit, amb una sanitat que funcioni i atengui les incerteses personals, etc, etc. Un projecte que s’identifiqui amb els principis de l’esquerra sense retòriques buides ni èpiques de l’impossible. I en aquest aspecte el programa esbossat per Salvador IIla convenç o, si es vol, més modestament és realista i factible si el confrontem amb el que fins ara hem vist amb pèrdua de qualitat continuada.

Però encara hi ha una tercera raó. Aquest dies s’ha produït la compareixença de Salvador Illa en les comissions del Congrés i del Senat que estudien possibles irregularitats en el temps de la pandèmia en la compra de material sanitari. Ho hem seguit amb interès. És evident i lògic que la compareixença d’Illa fos reclamada i acceptada ja que era ministre de sanitat durant un  període d’aquella situació. Hi ha va anar en ser cridat però el que més em va sorprendre va ser l’agressivitat dels representants de JxCat i ERC, que òbviament no anaven a trobar possibles irregularitats en la gestió, sinó a  desacreditar al candidat socialista. L’agressivitat en el to i les maneres va contrarestar amb la seguretat argumental d‘Illa. Ja ens hagués agradat que  tant Rufian com Nogueras s’haguessin interessat pel tema, l’empresa Basic Devices, i les compres que va fer Torra i pagades pel departament d’Aragonès, potser hi hauria tema també de comissionistes i pagaments a cegues com explica el setmanari El Triangle. No això no els interessa com que no van trobar “tema” van carregar de manera cínica contra Illa per la seva condició de candidat a la Generalitat. Si amb actituds com aquestes ens han de resoldre els problemes, anem arreglats. Em va agradar la temprança d’Illa i, per tant, que no va perdre els estreps davant aquelles acusacions, al contrari, que va respondre raonadament i convincentment. Les respostes el presenten com un candidat amb tremp suficient per afrontar els reptes del país. Com deia l’ex-ministre d’Universitats proposat pels Comuns Manuel Castells sobre Illa: vaig poder observar la seva dedicació, la seva honestedat i les seves decisions sempre basades en anàlisis i recomanacions dels cien­tífics. Avui per avui em mereix més confiança Manuel Castells que Rufian i Nogueras junts.

I hauria altres motius per fer un vot esperançat, i també cal dir que fent-li confiança i donant-li el vot voldria que no posés límit a la voluntat d’autogovern,  que s’anés al màxim possible del que demanés la ciutadania de Catalunya i que no faci por afrontar la reestructuració de l’estat espanyol ni la possible consideració d’un referèndum sense pressa però amatent al que digui la ciutadania.

El 12 de maig doncs a votar amb la papereta de Salvador Illa, el 13 ja veurem què passa i el 14 serà moment per reflexionar si ha valgut la pena. Sempre però val la pena votar.