No hi havia res escrit

El Sr. Humza Yousaf, president d’Escòcia ja manifestava que: "Després de passar el cap de setmana reflexionant sobre el que és millor per al meu partit, per al Govern i per al país que dirigeixo, he arribat a la conclusió que superar les actuals divisions polítiques requereix una altra persona al timó".

Ja veiem que això de reflexionar per veure que es fa no és patrimoni del president espanyol. Aquí va ser cinc dies de reflexió per arribar a la conclusió contrària a la del President escocès: Seguir.

Hi ha una novel·la de l’immens escriptor Jordi Sierra, Uns quants dies d’abril que en el seu estil habitual presenta un suspens i una intriga que s’acaba resolent.

Bé, hem tingut un nou capítol d’una mena de novel·la de cinc dies d’abril de durada que s’ha acabat resolen després de misteris, especulacions, apostes... Potser algun dia el bon escriptor que és Sierra ens farà potser una versió d’intriga desvetllant el fons del tema.

Ara ja ha passat tot (fins i tot quan surti això ja s’haurà votat i sabrem els resultats electorals a Catalunya) i per tant més enllà de la política si que voldríem posar el focus en algunes de les reaccions que la reflexió del president Sánchez han suscitat.

No és el primer ni serà l’últim polític que es mostrarà fastiguejat de com van les coses, de rebre atacs, de rebre insults -ho hem vist des de fa anys, sense que passes res- i alguns marxaran i potser sense la cobertura mediàtica que ha tingut el President o s’ho pensarà com ha fet Sánchez i segueix (en cap moment Sánchez va dir que plegaria). Tenim un exemple a la història de decisió dràstica, recordem aquell eixordador “ Estic fins els collons de tots nosaltres” d’Estanislau Figueras que va agafar les maletes i va marxar fins i tot del país  Però ja ho diem, han sigut molts en la política que han plegat amb silenci i discreció farts de tanta barroeria. Potser no del nivell d’un president del govern. Però si alcaldes, regidors, aquells que fan política en la primera línia de foc. Tothom té un límit i em sembla una solemne estupidesa haver d’escoltar la frase que s’ha repetit mot aquets dies de que “a la política si va plorat ja de casa”. No cal anar plorat en lloc. Sembla que es vulgui justificar el tot s’hi val i no, no tot s’hi val perquè en política cal aguantar molt, fins a límits impensables, però hi ha línies que creiem que són infranquejables, i aquesta ben segur és quan la caça ja va cap el teu entorn familiar. La Frase sembla justificar-ho tot i en la vida no sempre val tot, ni tot és justificable.

Sánchez va publicar a les xarxes una carta oberta on demanava un temps de reflexió després de denunciar l’assetjament que pateix ell i la seva família des de la dreta i l’extrema dreta i ara si suma el “Sindicato” Manos Limpias (netes?) amb una trajectòria de denúncies inversemblants i amb condemnes de presó per als seu dirigents... En fi una autèntic despropòsit...

La mesura va aixecar una certa sorpresa no es pot negar, des dels que parlaven de que deixava la direcció del país fins als que elogiaven el fet de mostrar una certa feblesa que l’humanitzava. Això de que el país va quedar sense direcció és més fals que un duro sevillano. El govern funcionava perfectament i si calia atenent a les necessitats urgents i peremptòries. La burocràcia funciona i la inèrcia de les decisions també.

Dues qüestions però que m’ha sorprès una mica més, la primera l’allau d’especulacions que han fet els tertulians i periodistes, tothom hi deia la seva com cal, les especulacions anaven creixent i òbviament cada opinador tenia la resolució del tema. Quan Sánchez va dir En todo caso, gracias a esa movilización social que ha influido decisivamente en mi reflexión y que vuelvo a agradecer, quiero compartir con todos ustedes lo que finalmente he decidido. De ello he informado previamente al jefe del Estado esta misma mañana. He decidido seguir, y seguir con más fuerza, si cabe, al frente de la Presidencia del Gobierno de España. Es va desfermar la tempesta. Tots aquells que en les seves especulacions havien previst el contrari van posar el crit al cel. El tema era que no s’havia complert la seva previsió i es sentien desautoritzats per la decisió. No és agradable suposo que et desmenteixin sobretot quan has dedicat temps a voler fer creure que el que deies seria una certesa incontestable.

I encara un altre, quan Sánchez s’arruga i entra en estat de reflexió, se’n va al racó de pensar van sortir alguns polítics que van dir que fes el favor de plantar cara, alguns a més s’atorgaven una llarga tradició de plantar cara (alguns amb raó i altres aprofitant que el Segre passa per la Seu...) i de no cedir ni un pam. Vet aquí però que quan Sánchez els fa cas (almenys en la seva posició) i decideix plantar cara, llavors es desferma el discurs del tacticisme i de que tot plegat és una impostura per irrompre en les eleccions catalanes. En què quedem, planta cara o que?. Qui us entengui que us compri.

Però acabada l’escenificació cal actuar.

Si no s’actua tot plegat, tot l’enrenou no serà més que carnassa per l’extrema dreta.

Esperem mesures concretes. Regeneració en diuen, que deu voler dir canvi de paradigma en la relació política, renovació urgent de poder judicial i transparència informativa.

Amb una decisió discutible, però, Sánchez ha aconseguit acaparar l’atenció  que potser només amb paraules no hauria aconseguit.

Però ara calen accions, clares, entenedores, propostes plausibles, formes noves i millors per renova d’una vegada per totes el CGPJ i fer-ho donant exemple, plantejant els problemes de cara i sense embuts, apel·lant a una majoria que avui sembla que encara subsisteix.

Després de la gesticulació (no necessàriament negativa) calen mesures legislatives ben explicades i ben aplicades.

No tot no està escrit, Sánchez ho ha demostrat altre cop però també ha cremat les naus, ara o mai, o comença a concretar o tot plegat acabarà dissolent-se i la seva credibilitat caurà en picat i el que es pitjor la confiança que ara li ha dipositat molta gent.

Que no calgui repetir masses vegades.