Guanyar i governar

Perquè, si ens acostem al meu estimat diccionari, veurem que guanyar es defineix com “obtenir una victòria en una contesa o competició”, mentre governar s’explica com “dirigir els afers d’un estat”. Amb l’afegit que una competició és una lluita entre dues espècies que desitgen un mateix recurs mentre la contesa és manté més en una ambigüitat que permet incloure-hi la confrontació múltiple de rivals.

El proppassat diumenge, en les eleccions al Parlament de Catalunya, hem assistit a una colla de conteses o competicions que -no ens enganyem- només pretenien escatir qui guanyava. En les lluites entre bàndols (dretes o esquerres, nacionalistes o espanyolistes, etc...), entre grups (PSC o PP, Junts o ERC, Vox o PP, etc..) i fins i tot entre líders protagonistes. Els resultats varen parlar, en percentatges i en escons, i ara arriba el moment de la veritat. El moment de saber qui estarà en condicions de passar al seguen graó de la pujada al poder. Qui té capacitat per formar un govern que “dirigeixi els afers del nostre estat”? Potser per això, les informacions pures i dures dels resultats s’han complementat amb els ja populars “pactòmetres” on, un programa informàtic, suma els escons dels grups parlamentaris i ens diu si el nombre de diputats supera o no els 68 escons que, a casa nostra, semblen necessaris per poder crear un govern amb majoria absoluta que permeti una legislatura estable. Perquè, un cop sabut qui ha guanyat les eleccions, ara toca raonar i especular sobre l’aplicació del segon concepte. Qui té opcions de governar?

Al marge de la suma dels 42 escons del PSC-PSOE amb els 35 de la coalició Junts+ Carles Puigdemont per Catalunya, cap altre combinació binària arriba als 68 escons necessaris per formar un govern amb capacitat de tirar endavant sense problemes els projectes, pressupostos i demés accions que fan funcionar un país.

Certament, podem fer moltes altres sumes de tres o més grups que arribin als anhelats 68 escons, però la proximitat d’unes eleccions europees i la constatació -amb el cas de Ciutadans- que els partits també neixen i moren, sembla que, pel cap baix, en rebaixaria les expectatives de coalicions fins d’aquí un parell de mesos. Sense que aquest retard garanteixi una major estabilitat en la coalició que en pugui resultar i, per tant, afegint al damunt de la taula l’opció d’una repetició electoral un cop enllestides les europees. Una possibilitat llaminera pels grups que han pujat -especialment Junts+, PP i PSC-PSOE- i que poden somniar amb la derrota definitiva del rival directe, però que també comporta el risc del canvi de tendència que, a hores d’ara, deu arronsar més d’un melic.

Però tampoc hauríem d’oblidar que tot aquest ball de reflexions es fa en el marc d’un estat espanyol que tampoc té les coses massa clares. La possibilitat d’un PP envalentonat per haver multiplicat per cinc els escons catalans o d’un Sumar atemorit per haver-hi perdut un 25% dels escons en el mateix marc, poden condicionar el comportament d’un PSC-PSOE que durant la campanya electoral ha fet una certa “farina plana” amb els nacionalistes però que, sobretot si segueix o creix l’onada de dretes extremes a Europa, podria recuperar aquella intransigència que tant ens ha fet patir aquests darrers anys.

Perquè, com ja he dit, un cop fetes les eleccions i més o menys aclarida la pregunta de qui governarà, potser hauríem de començar a fer-nos la pregunta del milió. Val, governa X (o X + Y) però, per fer què?

Una pregunta que, per cert, la possible repetició d’eleccions que sembla cada cop més versemblant, no resol. O hem de fer cas dels programes electorals que ens han etzibat aquestes darreres dues setmanes, mentre algú preparava el robatori de catenària de coure que ens ha deixat un caos a Rodalies del que ja veurem com ens en sortim.